immigració

Estem vivint un moment molt particular a Europa, amb un creixement sostingut de la potència de la ultradreta, una qüestió sobre la que malauradament ens pensem que l'haurem d'anar tractant sovint. A Hongria, un govern conservador amb suport neofeixista ha fet una nova constitució que anularia el dret de vaga, obligant a les persones desocupades de llarga durada -que a Hongria sólen ser d'ètnia rom- a treballar en camps de treball... mentre la ultradreta austríaca munta una gran trobada europea de fins a 3000 ultradretans i populistes europeus sota l'excusa d'invitar-los a un ball clàssic. En aquest clima, quan un d'aquests militants feixistes supera l'estadi de l'"escuadrisme" clàssic i agafa directament les armes és simplement considerat un boig solitari. Per tant, la qüestió es resol sense criminalitzar ni prohibir les organitzacions ni partits als que pertany ni tamoc tancant els  diaris que donen suport al pensament racista d'aquests individus. Evidentment, tot el contrari del que es fa en d'altres casos. Us reproduïm l'article "El mite del racista boig i solitari", d'Antumi Toasijé, publicat al web de la CGT de Catalunya.

Un perillós mite s’estén per Europa: el mite del Boig Solitari. Segons els seus defensors, els militants feixistes autors de les matances d’Oslo i de Florència serien pertorbats mentals que actuarien en solitari. Casos aïllats, sol dir-se. Denominar-los pertorbats mentals tranquil·litza a molts que despatxen com a malalt tot aquell que comet un acte menyspreable.

Aquesta setmana Gianluca Casseri, un militant del grup neo-feixista italià Casa Pound, ha matat a Florència dues persones i n'ha ferit altres tres a trets, per després (segons el fiscal de Florència) suicidar-se al veure's rodejat per la policia. Les víctimes són venedors ambulants senegalesos. A continuació reproduim dos articles sobre els fets. El primer, "Assassinat racista de Diop Mor i Samb Modou a Florència, amb altres tres ferits greus" (traduit per Enfocant.net de l'original en italià extret de GlobalProject), relata els fets i rebutja el tractament que han fet els principals mitjans i institucions italians sobre l'assassí com un "boig depressiu". El segon, "Massacre racista a Florència" (traduit per Enfocant.net de l'original en anglès de Struggles In Italy), relata i contextualitza la tragèdia i en compara també el tractament de "boig" que ha rebut l'assassí amb els casos semblants, i recents, de Noruega i Estats Units.

El passat 20 de juny se celebrava el Dia Mundial del Refugiat. Amb aquest motiu, la Xarxa Migreurop, integrada per 42 associacions de tretze països diferents i dedicada a l'estudi i denúnica de la situació dels refugiats i persones migrades que són tancades en camps d'internament, feia una crida exigint el tancament d'aquests centres.

Comunicat de Migreurop

Com ha advertit fa poc l'Oficina de l'Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) és cada cop més difícil distingir “un refugiat climàtic d'un migrant econòmic, un èxode forçat d'una migració escollida”, ja que aquests motius d'exili estan estretament lligats. Encara més quan a hores d'ara són, indistintament, tancades en centres d'internament a Europa i a tota la Mediterrània les poblacions obligades a desplaçar-se. Cada cop més: a Xipre, sol·licitants d'asil són condemnats a penes de presó per entrada il·legal, i després ficats en centres de detenció on esperen durant mesos una resposta. A Grècia, Itàlia i Malta, els estrangers rescatats o interceptats al mar després de llargs viatges són duts a centres tancats, sense importar que hagin sol·licitat protecció.

Espanya, França i Bèlgica hi mantenen igualment persones que sol·liciten asil a la seva arribada als aeroports, mentre que altres Estats tanquen els sol·licitants d'asil en virtut del Reglament Dublín II. En aquest context difús, cercar "alternatives a la detenció de sol·licitants d'asil”, tal com defensen alguns, és il·lusòria: el principi de detenció dels exiliats és el que ha de ser qüestionat. En aquest text, Migreurop invita a l'opinió pública a rebutjar totes les lògiques de tancament d'estrangers, i exhorta els governs dels Estats membres de la Unió Europea i dels països situats a les seves fronteres a acabar amb la criminalització dels migrants i amb la utilització de la detenció com a eina de control migratori.

Ahir, 21 de març, se celebrava el Dia Internacional contra el Racisme i la Xenofòbia. El motiu pel qual s'ha escollit aquesta data concreta l'explica prou bé la gent de SOS Racisme:

L’Organització de les Nacions Unides promou cada any, el dia 21 de Març, la celebració de la Jornada Internacional per l’Eliminació de la Discriminació Racial. Aquesta celebració s’instituí l’any 1966, en memòria d’uns esdeveniments tràgics ocorreguts durant el règim racista de l’Apartheid a Sudàfrica. El 21 de març de 1960, milers de persones es manifestaven pacíficament a la ciutat de Sharpeville contra la “Llei de Passis”. Aquesta llei, aplicada desde el segle XIX pels colonitzadors holandesos i anglesos, volia garantir el control de la ubicació i mobilització de la població negra nativa exigint la possessió d’un “passi” als esclaus quan sortissin de la propietat dels seus amos.

Aquest instrument de control no només no es va eliminar després de l’abolició de l’esclavitut sino que es va tornar més repressiu fins al punt que la no possessió d’aquest document [que la policia podia exigir en qualsevol moment i lloc] implicava un delicte greu pel qual la persona detinguda podia anar a la presó. A finals de la dècada dels 50, la repressió es va accentuar fins al punt que les detencions es duien a terme davant dels propis domicilis. La resistència civil en contra de les lleis de passi era destacable, i per aquest motiu, Mangaliso Sobukwe, dissident del Congrés Nacional Africà i fundador del Congrés Panafricà, convocà una marxa de protesta pel dia 21 de març de 1960.

El passat 1 de març estava convocada a diversos països europeus, però sobretot a França i a Itàlia, una jornada de protesta al voltant de la situació que viuen les persones immigrants, i es van dur a terme manifestacions a les principals ciutats d'aquests dos països. A Barcelona, el dissabte 27 de febrer va començar un dejuni de 50 hores en suport de les vagues de fam que estan protagonitzant les persones tancades al CIE (Centre d'Internament per Estrangers) de la Zona Franca i es va celebrar una concentració el dilluns a la Plaça Sant Jaume.

D'altra banda, 130 associacions, basant-se en un informe elaborat pel col.lectiu de juristes  Grupo Inmigración y Sistema Penal, han presentat el dimarts 2 de març una queixa pública al Ministeri de l'Interior en protesta per les instruccions que ha rebut la policia de fer controls d'identificació massius i detencions preventives d'immigrants sense papers. Segons l'informe, aquestes instruccions a la policia són totalment il.legals ja que contradiuen drets fonamentals establerts a la Constitució que regulen clarament les raons per les quals pot ser detinguda una persona. A tall d'exemple, fa uns dies un veí de Salt, població gironina on els immigrants han protestat darrerament per l'assetjament que pateixen, explicava com ha estat identificat per la policia fins a cinc vegades en un mateix dia, només pel seu aspecte físic.

Al següent article, de l'advocat Hibai Arbide, publicat al número 51 de la revista Masala, s'analitza com el concepte d'immigrant amaga realitats que l'eufemisme del llenguatge políticament correcte intenta amagar. Com els anomenats nouvinguts (encara que portin aquí 20 anys) són, a la pràctica, ciutadans desposseïts dels drets més elementals per unes fronteres que no són només geogràfiques.

Durant aquests mesos passats va saltar a la llum la polèmica sobre l'enduriment de requisits per tal de poder empadronar-se a diversos municipis de tot l'estat. En algun cas de manera més mediàtica (Vic, Torrejón) i en d'altres, no tant (Reus i d'altres...).

Aquest enduriment de requisits per tal d'accedir al padró (que hauria de ser un simple tràmit administratiu per comprovar quina és la població que resideix al municipi) suposava a la pràctica l'impossibilitar l'accés a drets bàsics com l'educació, la sanitat, etc. a aquella part de la població que no acomplís aquests requisits: la població immigrada sense papers ara, i, potser, els pobres, amb papers o sense, d'allà i d'aquí, demà. Com de fet ja passa a alguns municipis on es demanen uns requisits mínims de metres quadrats per ocupant d'un habitatge, limitant per exemple l'accés al padró d'habitants a les persones que es veuen obligades a compartir pís.

Aquesta polèmica mediàtica ha suposat l'oportunitat del diari El Mundo per poder estrènyer al govern, i a l'oposició no prou aguirrista del PP, en una jugada mestra on s'ha aprofitat del racista malestar social difús a la societat, que cerca desesperadament uns caps de turc vulnerables com a causants de la crisi (els culpables reals d'aquesta evidentment no es poden ni assenyalar ni tocar). Amb tot, aquesta polèmica ja ha aconseguit que s'estiguin plantejant retocs al reglament encara no aprovat que desenvouparà la llei d'estrangeria nova de trinca.

Us reproduïm el comunicat de premsa de la Plataforma "Tots som veïns i veïnes de Reus" i l'article "El govern i el PP obren el seu monòleg sobre el padró", de Diego Sanz Paratcha, publicat a la revista Diagonal nº 119.

El passat 30 de gener es presentava públicament a un centre social de Madrid el projecte de les Brigades Veïnals d'Observació de Drets Humans. L'expressió "brigades veïnals" acostuma a despertar ressonàncies feixistes i parapolicials; recordem, si més no, el cas d'Itàlia, on el passat mes d'agost es van legalitzar les patrulles ciutadanes, a les quals s'hi han integrat persones amb idees feixistes i xenòfobes, seguint la tendència, tan extesa, d'identificar conflicte i malestar social amb la presència d'immigrants.

Aquest projecte que s'ha presentat a Madrid, però, té un caire ben diferent. Pretenen lluitar contra la persecució indiscriminada d'immigrants, les detencions massives, les identificacions a persones amb aspecte estranger... una experiència que, després de viure el cas de l'empadronament a Vic, resultarà especialment interessant de seguir de prop. De moment, podem llegir la seva declaració d'objectius, que presentem tot seguit.

Us reproduïm un article clarificador, escrit per Ramon Couso i publicat al periòdic Diagonal núm 116, on l'autor enumera les raons de la sintonia entre el govern espanyol i la monarquia alauita, malgrat l'entrebanc que va suposar la vaga de fam d'Aminatou Haidar.

Cal destacar, a banda de les raons més conegudes, la supressió de la justícia universal per part de l'executiu espanyol (amb el suport del PP), supressió que ha suposat que diverses investigacions i denúncies que implicaven l'administració alauita fins als seus més alts nivells, hagin quedat aturades.

L'ajuntament de la ciutat de Vic ha pres la decisió de negar-se a empadronar els immigrants que no tinguin el permís de residència. Fins ara, a pràcticament tots els municipis, la pràctica habitual és empadronar tothom que hi visqui i que ho demani, però cal recordar que la darrera reforma de la Llei d'Estrangeria, que acaba d'entrar en vigor, impedeix precisament de fer això, i fins i tot preveu la possibilitat de sancionar els funcionaris municipals que empadronin una persona en situació irregular.

A partir d'ara, quan una persona immigrant s'hi vulgui empadronar, li demanaran el permís de residència. En cas de no tenir-lo, disposarà de tres mesos per a presentar-lo, al termini dels quals, si no ho ha fet, serà denunciat a la Policia Nacional, que és qui té les competències d'estrangeria i podria obrir un expedient d'expulsió. Cal recordar que la decisió presa correspon als tres partits que governen l'ajuntament: CiU, ERC i PSC.

El passat 19 de novembre l'Associació de Sense Papers i l'Oficina de Drets Socials de Terrassa celebraven una roda de premsa per tal de denunciar l'escalada produïda darrerament en l'assetjament que pateixen les persones immigrades per part de la policia en aquesta ciutat.

Ja sabiem que les persones sense papers han de viure condicions de semiclandestinitat, acceptar feines pèssimes, exercir la venda ambulant, i gestos quotidians per altres persones, com agafar un tren o voltar pel vestíbul d'una estació, els han de fer amb la por contínua de ser aturats per la policia per indentificar-los. Però ara, a més d'això, a la ciutat de Terrassa s'hi afegeix que qualsevol nit, a casa seva, la policia pot trucar a la porta i lliurar una citació per tal que tota la gent que hi viu vagi a comissaria, visita que pot acabar  amb l'inici d'un expedient d'expulsió, com ens expliquen en el següent comunicat.