Gerardo Pisarello

Article de Gerardo Pisarello i Jaume Asens

Us reproduïm pel seu interès aquest article, escrit per Gerardo Pisarello i Jaume Asens i publicat el passat 18 de febrer al diari Público. En aquests dos mesos els fets s'estan precipitant més aviat cap a l'escenari més pessimista dels perfilats pels autors: finalment avui dia 14 d'abril la sala 61 del Tribunal Suprem confirma que Sortu no podrà presentar-se a les eleccions municipals. 

El rebuig explícit de la violència d'ETA per part de l'esquerra abertzale ha obert un escenari inèdit. La reacció del Govern ha oscil·lat entre la satisfacció moderada i la paràlisi. Sempre amb l'ull posat en una oposició més preocupada a mantenir la qüestió electoral de la fermesa antiterrorista que a aplanar el camí a la pau. La veritat és que la nova presa de posició va molt més enllà del que s”esperava. Hauria de veure's, doncs, com un moviment històric, de major transcendència que qualsevol comunicat d'ETA, que interpel·la a tota la societat.

Quina és la idea d'eficàcia i de prestigi del cos que defensa el nou conseller?

Article de Gerardo Pisarello i Jaume Asens,  juristes i membres de l'Observatori DESC, publicat el passat dimarts 18 de gener a l'edició catalana del diari Público

El nou conseller d'Interior, Felip Puig, sembla decidit a liquidar el llegat del seu antecessor en matèria policial. En una de les primeres declaracions, va carregar contra el codi d'ètica policial i les càmeres de vigilància a les comissaries. Poc després, va anunciar la derogació d'un programa de seguretat dels Mossos contra la violència masclista aprovat en l'anterior legislatura. El propòsit seria eliminar unes mesures ineficaces que pertorbaven el "funcionament normal de les comissaries" i generaven "coacció i desconfiança" envers el cos policial.

Article de Jaume Asens i Gerardo Pisarello

(Publicat a Sin Permiso www.sinpermiso.info, el passat 25 de desembre de 2010)

Mentre finalitza aquest 2010, tot indica que la Unió Europea ha abdicat de la tasca de construir d'un projecte social i democràtic a escala continental per a tornar-se més aviat en la seva més aferrissada adversària. L'eix Berlín-París-Londres està aconseguint imposar la seva pretensió de consolidar un mecanisme de rescat financer condicionat a l'acceptació de polítiques d'"austeritat" i de congelar fins a l'any 2020 un pressupost comunitari no més gran a l'1% del PIB dels Estats membres. Aquestes mesures només poden comportar l'aprofundiment d'un camí de servitud molt diferent a l'imaginat per Friedrich Hayek. Com a mínim, per als països situats a la perifèria de l'actual UE, que es veurien obligats a aplicar una sèrie de polítiques suïcides per a la seva pròpia recuperació interna, sota pena de perdre els fons comunitaris i, arribat el cas, el seu dret de vot en les institucions europees. Els impulsors d'aquestes polítiques són plenament conscients del seu caràcter anti-popular. Per això pretenen traslladar-les al somort Tractat de Lisboa mitjançant un procediment especial que exigiria el vistiplau dels parlaments estatals però que permetria, al mateix temps, sortejar els incòmodes i imprevists referèndums ciutadans. La deriva elitista i tecnocràtica de la UE ha esdevingut així en obstinació. Llevat de algunes honorables excepcions, les energies democratitzadores avui existents a l'espai europeu no provenen de les seves institucions. Més aviat, hi són a les veus que, des d'Atenes a París, de Dublín i Lisboa a Londres, Roma, Madrid o Barcelona, s'estan atrevint, amb enormes dificultats, a contestar aquest procés als carrers, als barris, als llocs d'estudi i de treball, negant-se a assumir-ho com si d'un irresistible designi diví es tractés.

Article de Gerardo Pisarello i Jaume Asens, publicat al diari Público el passat 12 de novembre de 2010

Durant el seu recent viatge a Edimburg Benet XVI va carregar contra l'extremisme “ateu” i el va responsabilitzar de l'adveniment de tiranies que, com el nazisme, pretenien “eradicar Déu de la societat”. Ara, a Barcelona, ha denunciat la irrupció d'un anticlericalisme “fort i agressiu, com es va veure durant els anys trenta”, i ha instat a “re-evangelitzar Espanya”. Alguns comentaristes han volgut minimitzar aquestes declaracions, atribuint-les a un simple error o a un malentès, però una societat laica i pluralista no hauria de prendre-se-les a la lleugera.

Article de Gerardo Pisarello i Jaume Asens, juristes i membres de l'Observatori DESC.

A pesar, o potser pel seu relatiu èxit, la jornada de vaga del 29-S va ser objecte d'una ferotge andana d'atacs. L'ofensiva va unir a la premsa conservadora, la patronal, la dreta política i a tertulians de tota mena. En el seu relat, la protesta apareix reduïda a la cridòria d'una colla de paràsits i violents, només capaços de perseguir els seus objectius arrasant amb les llibertats alienes. El mal tindria encarnacions emblemàtiques: els treballadors que van encapçalar piquets o joves com els que van ocupar l'edifici abandonat de l'antiga seu de Banesto, a Barcelona.

Diumenge 28 de febrer 80 municipis de 25 comarques del Principat viuran una nova jornada electoral de la consulta per la independència. Això afegeix uns 300.000 potencials votants més i ja serien aproximadament un milió de persones les que haurien estat cridades a les urnes -tot i que la participació no ha passat fins ara d'un 30% d'inscrits en el cens-.

Per tant quan parlem de les consultes per la independència n'estem parlant ja d'un fenòmen polític d'una certa magnitud, que fins ara ha mogut centenars de milers de persones. Sovint (i sobretot al començament) ha estat un fenòmen organitzat al marge del sistema de partits, i inclusiu amb les persones immigrades i amb els joves majors de 16 anys, ...però tampoc explícitament crític amb la partitocràcia consitucional o sobiranista actual ni amb gaires reivindicacions més enllà del dret a l'autodeterminació.

Hi ha qui veu tot aquest fenòmen com una mena de submarí del sobiranisme laportià, o sigui sense cap contingut més enllà del sobiranisme com a excusa per a implantar un programa econòmic amb Sala i Martin com a possible ministre d'economia d'una Catalunya independent. Una possibilitat al nostre entendre terrorífica. L'altre extrem seria el d'aquells que consideren aquest fenòmen com a mecanisme d'innovació disruptiva (com fa el nostre col·laborador Jordi Bonet i Martí) o una via cap el ja clàssic "Independència i Socialisme". Entre tots aquests extrems pensem que es situen Jaume Asens i Geraldo Pisarello, dels quals us reproduïm aquest article "Autogovern des de baix", publicat al diari Público el passat 23 de gener. Més informació sobre el desenvolupament de les consultes al web consultes.llibertat.cat.

Us reproduïm aquest article de Jaume Asens i Gerardo Pisarello, aparegut al periòdic Diagonal núm 102. Malgrat que es va publicar just abans dels incidents de les Rambles de Barcelona on tres persones van perdre l'ull, considerem que les reflexions que apareixen en aquest article són molt adients en aquest moment. Mostren amb claredat la postura de consens de la classe política catalana a favor de l'enduriment de la repressió contra qualsevol forma de protesta que no sigui estrictament convencional.  Ja hem vist per cert la utilitat de les formes de protesta convencionals que segueixen les normes i el marc existent, com la Iniciativa Legislativa Popular contra els transgènics boicotejada pel Parlament sense ni tan sols haver fet l'esforç de dissimular gaire. Per no parlar de la postura d'ICV i de conseller d'Interior Saura, en paraules dels autors de l'article: "la Conselleria d'Interior catalana no ha pogut, no ha sapigut o no ha tingut la valentia suficient per a afrontar les resistències externes i, sobretot, les provinents de l'interior del cos policíac". Supossant que mai ho haguéssin volgut fer.

Us reproduïm l'article "Hipoteques fraudulentes", de Gerardo Pisarello i Jaume Asens, publicat al diari Público el passat 5 de maig de 2009. Alguns lectors es podrien preguntar si no ens estem excedint amb la qüestió de l'habitatge i de les hipoteques. I no. No ens estem excedint perquè allò que veritablement va ser un excés va ser "la cultura del totxo" que vam patir fins fa més o menys un any i les conseqüències de la qual arrosegarem durant molt de temps: especulació, prèstecs hipotecaris amb condicions excessives -sinó directament abussives-, corrupció política (qui se'n recorda ara del famós 3%?), gentrificació, mobbing immobiliari, expulsió a les perifèries o bé directament simplement deixar fóra de la possibilitat d'accedir a un habitatge a les classes més desafavorides, monocultiu turístic de determinats barris, urbanització desmesurada del territori i particularment del litoral, etc. Per no parlar de conseqüències més profundes, com el fet que molta gent "va triar" treballar a la construcció i sectors colindants enlloc de continuar formant-se (en un sector educatiu públic en ple procés de destrucció, tot s'ha dir). Ara com si no fossin pocs tots els problemes mencionats, tenim tot un estoc de treballadors sense formació o formats únicament en el camp de la construcció que tenen poques probabilitats de reinsertar-se al mercat laboral sinó amplien la seva formació.

Un llarg seguit de despropòsits doncs, en molts casos avalats per partits pressumptament d'esquerres que han participat i participen encara en molts àmbits de govern a tots els nivells administratius. Pensem sinó en els durs canvis que hem patit els habitants de Barcelona, teòricament governada per partits d'"esquerres", per partits per posar un exemple com Iniciativa (pressumptament "d'esquerres de debó"). Partits que han governat el consistori de la ciutat des de la reinstauració dels ajuntaments democràtics i que han avalat amb la seva participació al govern muncipal aquest procés que es podria comparar amb un lent però sagnant i dolorós bombardeig de la ciutat. Perquè un bombardeig és el que ha suposat aquesta llarga i profunda onada d'especulació urbanística que hem patit els barcelonins. Partits que han governat la ciutat amb un estil prepotent (recordem els alcaldes Clos, Hereu, les regidores Mayol, Katy Carreras, etc). Partits que van consagrar i impulsar aquella desgraciada cerimònia ridícula que va ser el ja oblidat fòrum 2004. Això feien: enlloc de plantar cara a aquesta situació, directament impulsaven l'especulació (recordi's Diagonal Mar) i per més inri amb l'excusa del show repugnant que va ser el fòrum 2004 que denigrava i banalitzava valors de transformació real de la societat... Bé, s'apropa època d'eleccions i parafrasejant a Malcolm X, recordem als nostres lectors que el vot és la única bala que ens és permessa, i que per tant cal fer-lo servir amb responsabilitat. Perquè aquesta crisi té culpables, però també col·laboradors necessaris des de les administracions.

Ha estat l'enfonsament d'aquest model productiu que tenia els seus fonaments en l'especulació immobiliària allò que ha fet que la crisi actual hagi pres un caràcter tant profund. Atur, desnonaments, etc fan que poc a poc es vagi articulant una resposta per part dels perjudicats. Perquè com diuen els autors d'aquest article, "és una qüestió de justícia, basada en la necessitat de remoure l'especulació pública i privada de les nostres societats i d'actualitzar el dret de tots a l'una existència digna". Us deixem amb l'article d'aquests companys.

Actualització 26 de març, 10:27h. Vilaweb anuncia que "els metges administren sèrum a Tomàs Sayes, que feia un mes que no menjava".

Després de mesos de demanar diàleg, d'intervencions benintencionades que pretenien establir ponts amb les institucions acadèmiques, el diàleg democràtic s'ha mostrat absolutament inútil. El diàleg que ofereix la institució es presenta com un diàleg entre iguals, quan en realitat és asimètric pel fet que les regles ja estan imposades prèviament. És com dialogar en una comissaria. El diàleg només és possible si per a parlar s'ocupa un dels llocs ja assignats per fer-ho. A fora d'aquest simulacre d'escenari la parla no és reconeguda com a veu política i, per tant, tot i que pot expressar-se (només faltaria!), no té cap efecte ni cap possibilitat d'intervenir políticament. En efecte, el rector de la Universitat de Barcelona té raó quan afirma que s'ha ultrapassat una línia vermella. Però no hem estat nosaltres sinó ells qui, davant d'aquest nosaltres que pren la paraula, ha imposat senzillament el silenci democràtic. Ha arribat l'hora de la veritat. El de Bolonya no és un assumpte aïllat, sinó part d'un procés d'atac a tots els espais que encara poden oferir una resistència a l'avanç del capital. La Universitat està assetjada. Bolonya ataca directament a la nostra vida, però ja no solament com a estudiants. No volem fer de la nostra vida una vida gestionada abans de poder ser viscuda, una vida hipotecada amb uns costos de promoció que hem de començar a pagar ja. Ha arribat l'hora de la veritat. S'ha obert un espai de politització i aquest fet fa por a les instàncies que imposen les regles del joc. Ara no som nosaltres els qui sentim por. De nosaltres depèn omplir aquest espai que s'obre de ràbia i de creativitat, o bé d'omplir-lo de paraules buides disfressades de crides al diàleg.

Aquest escrit, que circula en una octaveta anònima feta per un grup d'estudiants, resumeix força bé la situació actual al voltant de la imposició del procés de Bolonya. No hi ha res a negociar, perquè ja està tot decidit, per tant l'únic diàleg possible és amb les porres de la policia. Mentrestant, en Tomàs Sayes continua en vaga de fam, des del dia 23 de febrer, i ha hagut de ser hospitalitzat (veieu comunicat adjunt), un altre exemple del que entenen les institucions per diàleg i negociació. I com explica el professor Gerardo Pisarello en l'escrit que adjuntem al final, quin diàleg poden mantenir una gent com el secretari de la UB que entèn per "ús de l'espai públic" de la universitat que els turistes s'hi puguin passejar sense ser molestats per estudiants tancats?

Us reproduïm també el vídeo de l'ACN (més inforamció a un altre vídeo més complet), on es llegeix el comunicat dels professors tancats a l'edifici del rectorat de la Universitat de Barcelona. Us recordem també que la Coordinadora d'Assembles d'Estudiants han convocat avui una manifestació a la plaça Universitat de Barcelona a les 20 h.