Europa

A tota Europa, occidental i oriental, creix el racisme i la xenofòbia. Sovint contra els migrants, però no només, es podria dir que també contra "l'altre", per molt que sigui del país des de fa  generacions com seria el cas de la població romaní. Us reproduïm aquest article sobre el creixement del racisme a Txèquia i Bulgària, escrit per Roger Suso i publicat al número 245 del setmanari la Directa el passat 13 d'octubre. La imatge que il·lustra l'article són membres de la milícia hongaresa Guàrdia Hongaresa, integrada per membres del partit para-feixista Jobbik (14% dels vots a Hongria). Aquesta milícia s'ha destacat en diversos incidents contra la minoria rom del país.

L’Europa de l’Est està vivint, des de fa un mes, una nova onada d’antiziganisme. L’antiziganisme –el sentiment antizíngar- és l’hostilitat, el prejudici, la xenofòbia i l’actitud i acció racista cap a la comunitat romaní o gitana.

Article de Jaume Asens i Gerardo Pisarello

(Publicat a Sin Permiso www.sinpermiso.info, el passat 25 de desembre de 2010)

Mentre finalitza aquest 2010, tot indica que la Unió Europea ha abdicat de la tasca de construir d'un projecte social i democràtic a escala continental per a tornar-se més aviat en la seva més aferrissada adversària. L'eix Berlín-París-Londres està aconseguint imposar la seva pretensió de consolidar un mecanisme de rescat financer condicionat a l'acceptació de polítiques d'"austeritat" i de congelar fins a l'any 2020 un pressupost comunitari no més gran a l'1% del PIB dels Estats membres. Aquestes mesures només poden comportar l'aprofundiment d'un camí de servitud molt diferent a l'imaginat per Friedrich Hayek. Com a mínim, per als països situats a la perifèria de l'actual UE, que es veurien obligats a aplicar una sèrie de polítiques suïcides per a la seva pròpia recuperació interna, sota pena de perdre els fons comunitaris i, arribat el cas, el seu dret de vot en les institucions europees. Els impulsors d'aquestes polítiques són plenament conscients del seu caràcter anti-popular. Per això pretenen traslladar-les al somort Tractat de Lisboa mitjançant un procediment especial que exigiria el vistiplau dels parlaments estatals però que permetria, al mateix temps, sortejar els incòmodes i imprevists referèndums ciutadans. La deriva elitista i tecnocràtica de la UE ha esdevingut així en obstinació. Llevat de algunes honorables excepcions, les energies democratitzadores avui existents a l'espai europeu no provenen de les seves institucions. Més aviat, hi són a les veus que, des d'Atenes a París, de Dublín i Lisboa a Londres, Roma, Madrid o Barcelona, s'estan atrevint, amb enormes dificultats, a contestar aquest procés als carrers, als barris, als llocs d'estudi i de treball, negant-se a assumir-ho com si d'un irresistible designi diví es tractés.

L'inici del període estiuenc ha vingut marcat per dos esdeveniments de forta càrrega simbòlica que cap analista polític de la societat catalana hauria de menystenir: d'una banda, la multitudinària manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional i de l'altra, la massiva celebració pel triomf de la selecció espanyola a la Copa del Món de futbol. Malgrat que es tracti de dos fenòmens no homologables (una manifestació política i una celebració esportiva), ambdós són indicatius que les lectures del què està passant a Catalunya en aquests darrers anys no admeten ja interpretacions en blanc i negre, sinó que són un bon exemple que la societat que habitem és molt més rica i complexa que les teories amb què sovint intentem encotillar-la.

La idea d'Europa no ha mort ara, amb tot l'espectacle que estem veient de retalls de drets socials i de l'estar del benestar, l'únic tret distintiu social real que podia unir veritablement a aquestes alçades els habitants d'aquest vell continent.

No, Europa va morir fa 15 anys, durant la guerra de Bòsnia, la guerra més cruel que ha patit Europa des de la segona guerra mundial, on cada país europeu va triar el seu bàndol a qui donar suport en funció de la seva particular política exterior i interior. Una guerra certament sense bons ni dolents -com sempre ens recordaven les persones contràries a la intervenció-, però amb uns agressors i uns agredits que van patir l'agressió i la neteja ètnica, arribant fins a la massacre de Srebrenica. Massacre que s'hauria pogut evitar d'haver intervingut Europa fermament contra l'agressor txètnick.

El dia 11 de juliol s'acompleix el 15è aniversari de la massacre de Srebrenica, on aproximadament uns vuit mil homes bosníacs (bosnians de religió musulmana) van ser exterminats per les tropes de la República Srpska. Han canviat gaire les coses des de llavors? la pau de Dayton va consagrar la divisió en cantons i la neteja ètnica, i si els familiars dels morts poden desplaçar-se cada any al cementiri a enterrar la nova tanda de morts identificats (aquest any 775),  és gràcies a la protecció internacional. Mladic encara és lliure, Karadzic va ser capturat, Milosevic és mort. Però les notícies que arriben de l'ex-Jugoslàvia continuen sense ser gaire engrescadores, per exemple, fa dues setmanes va saltar la notícia que alguns líders croats esperen encara per venjar-s'hi dels serbis.

Us reproduïm l'article de Joaquim Aloy "Srebrenica, la vergonya d'Europa", publicat al web http://memoria.cat/srebrenica, web molt recomanable per entendre què va passar a Srebrenica.

La situació econòmica grega està vorejant l'abisme, en un procés, per cert, que sembla  una petita introducció del què passarà a l'estat espanyol. No hi han gaires alternatives: mentre que a França se li permet flexibilitat amb el retorn a l'ortodòxia del límit del 3% en el seu defícit públic, ni a Grècia ni a Espanya se les mesura de la mateixa manera. Grècia ja ha anunciat duríssimes mesures, que portaran sang, segons el ministre socialista de treball grec. Aquestes mesures, com en el cas espanyol, recauran sobre treballadors i pensionistes, i seran tirades endavant per governs pressumptament d'esquerres. Us reproduïm l'article "Grècia, a la vora de l'abisme, ostatge d'Alemanya"de Joseph Halevi, publicat al web Rebelión i traduït per Gorka Larrabelti.

Per seguir de prop l'actualitat grega us continuem recomanant el blog Grecia-Libertaria.

Dissabte passat es va celebrar una manifestació a Barcelona en record de Roger, 5 anys després del seu assassinat per part de neonazis. Però el racisme, el feixisme i la xenofòbia no es tanquen només amb les agressions. La problemàtica del feixisme inclou des de la creixent islamofòbia, l'antisemitisme, el racisme contra els gitanos tant els d'aquí com els nouvinguts (o Rom), la persecució a tota dissidència polítiica d'esquerres i la impunitat de que gaudeixen els autors d'agressions feixistes al País Valencià, la seva creixent representativitat a les institucions ja sigui directament, ja sigui agualits dins de diverses plataformes electorals per  amagar els seus ullals. Potser l'aspecte més preocupant sigui que el seu pensament verinós es va escampant lentament per amplis segments de la població, en un context de crisi i desolació econòmica i política. Un panorama, com veiem, no gaire engrescador, que és recollit i resumit en aquest article que recollim del web de l'Ateneu Llibertari Estel Negre.