Esther Vivas

La cap de llista d'Anticapitalistes, que va declarar ahir, rep el suport d'Arcadi Oliveres

Acció d'Anticapitalistes a Catalunya Caixa from Anticapitalistas on Vimeo.

Pel seu interés us reproduïm la notícia que s'ha publicat a la web Nacio Digital en la qual s'expliquen els detalls de la imputació de la cap de llista per Esquerra Anticapitalista, Esther Vives, per l'ocupació de la seu central de Catalunyacaixa el passat 8 de novembre. Reproduim també el comunicat emès per la candidata. És potser la primera vegada que una candidata, cap de llista, és imputada per una acció reivindicativa durant la campanya electoral.

Des que, als anys 90, la desregularització dels mercats de matèries primeres va portar a la compra-venda dels aliments a través dels anomenats mercats de futurs –acords per fer transaccions de mercaderies físiques en un temps futur establert–, l’especulació en aquest camp ha augmentat fins a representar un 75% del sector agrícola. Un exemple d’això el trobem en el “dipòsit 100% natural” de Catalunya Caixa, que inverteix directament en productes bàsics com el sucre, el cafè i el blat de moro, fent-ne augmentar els preus.

En l’article que us presentem, publicat al número 221 de La Directa, Esther Vivas repassa les causes de l’actual crisi alimentària –l’especulació amb els aliments, el pas dels inversos en hipoteques cap a mercats més segurs en època de crisi, l’augment del preu del petroli i de la demanda d’agrocombustibles–, comenta com aquesta crisi ha estat un dels factors detonants de les revoltes al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà i proposa la sobirania alimentària com a alternativa.

Article d'Esther Vivas, publicat al diari Público el passat 25 de febrer de 2011

Els interessos de la indústria biotecnològica i les aliances polítiques per tal de promoure els transgènics tampoc han escapat als cables de Wikileaks. A finals del 2010, aquest portal revelava les converses mantingudes entre l’ambaixada dels Estats Units i el govern espanyol, on aquest últim demanava a Washington que “pressionés Brussel·les a favor dels transgènics”, a la vegada que s’evidenciaven les relacions estretes entre l’ambaixada nord-americana i Monsanto.

Article d'Esther Vivas

Durant aquests darrers dies s'ha estat celebrant a Dakar (Senegal) el Fòrum Social Mundial, de la qual podeu llegir la seva "Declaració de l'Assemblea dels Moviments Socials". Us reproduïm l'article "Fòrum Social Mundial: articulant les resistències" escrit per Esther Vivas, present a Dakar i que ha anat escrivint al seu blog diferents cròniques i entrevistes sobre el desenvolupament d'aquesta trobada altermundialista.

El procés d’articulació de xarxes i moviments socials ha pres tota la seva forma en la penúltima jornada del Fòrum Social Mundial (FSM), aquest dijous 10 de febrer. Assemblees temàtiques de dones, camperols, economia solidària, contra la guerra, per la justícia climàtica, etc. han tingut lloc, així com la celebració d’una massiva Assemblea de Moviments Socials, on han convergit els sectors més activistes del FSM.

Avui els treballadors del sector públic de l'estat espanyol estaven cridats a una vaga que ha tingut una participació hem de reconèixer que desigual. Es pot dir que una cosa és la queixa, una altra de ben diferent la protesta i ni parlem ja de la resistència a l'actual estat de coses. I, al menys en aquest sector de la classe treballadora, no s'està aconseguint passar de la fase de la queixa a la fase de la protesta organitzada. Perquè per molt que sentim a parlar dels anomenats privilegis dels funcionaris, estem parlant en realitat d'un sector multiforme, on s'agrupen moltes categories afectades pels retalls (a banda de les mes òbvies, hospitals públics però amb personal no funcionari, escoles concertades, centres d'investigació, etc), un sector el públic on la precarietat (substitucions, interinatges, etc...) arriba de vegades al 40% dels llocs de treball.

I ara són el boc expiatori d'un cert populisme difús dels mateixos sectors de la població que estan buscant constantment bocs expiatoris, ja sigui carregant ara contra els funcionaris,  demà contra els immigrants o els musulmans, demà passat contra els catalans, no fa tant contra els jueus. I etcètera. Populisme barat que la única cosa que fa és predicar l'odi i obrir el camí a l'extrema dreta, que s'està afilant les urpes i els ullals i està preparant les caretes i les plataformes per a la seva propera entrada anunciada al Parlament. Buscant bocs expiatoris, com les rates que es mosseguen per abandonar un vaixell que s'enfonsa, enlloc de buscar alternatives i organitzar-se per canviar l'actual estat de les coses, per difícil i dur que sigui. I pel camí ens van colant els gols reals, no els de l'alienant mundial de futbol, sinó aquells que el capital li està marcant a la classe treballadora.

Us reproduïm l'article "la resistència davant la crisi", de Josep Maria Antentas i Esther Vivas, publicat al diari Público el passat 18 de maig.

En aquest article, publicat al número 108 de la revista Viento Sur, la seva autora, Esther Vivas, explica la història i l'actualitat de les cooperatives de consum agroecològic.

En un món on la producció d'aliments està cada cop més industrialitzada i on la distribució resta en mans d'unes poques empreses que controlen el mercat, les cooperatives de consum representen una alternativa no només en el sentit de "menjar bé", és a dir, menjar productes que han tingut un procés d'elaboració ecològic, sinó també una distribucio més justa, saltant-se tota la cadena d'intermediaris i posant directament en contacte el pagès i el consumidor.

Anar a comprar al supermercat s’ha convertit en una pràctica quotidiana. De fet, un 80% de les nostres compres es porten a terme en grans cadenes de distribució com ara Carrefour, Alcampo, Eroski, El Corte Inglés i Mercadona, etc. Malgrat que mengem i consumim diàriament, i molt sovint ho fem mitjançant la compra en supermercats, poques vegades ens aturem a pensar en les conseqüències que aquest model té per tots aquells que participen en la cadena de comercialització: pagesos, treballadors, consumidors, comerç local. Ara pot ser un bon moment per plantejar-nos aquestes qüestions.

Tal dia com avui i durant aquestes dates de Nadal, les famílies incrementaran notablement la seva despesa en productes alimentaris, entre d'altres. Aquests productes en molts casos i cada cop més, estan controlats per grans multinacionals alimentàries. Us reproduïm l'article "Qui decideix allò que mengem?"  d'Esther Vivas, publicat a la revista Diagonal nº 115.

Entre els dies 16 i 18 de novembre ha tingut lloc a Roma la Cimera Mundial sobre Seguretat Alimentària organitzada per la FAO (Organització de les Nacions Unides per l'Agricultura i l'Alimentació). El comunicat final difòs pels organitzadors comença dient: La Cimera Mundial sobre la Seguretat Alimentària ha finalitzat avui els tres dies de reunions després d'aconseguir el compromís de la comunitat internacional de fer més inversions en agricultura i erradicar la fam en el termini més breu possible.

Després de llegir aquesta primera frase ens queda clar que podem obviar la resta del comunitat; gairebé podrien haver-se estalviat la feina i haver difòs qualsevol comunicat oblidat de fa vint o trenta anys, probablement ningú no se n'hauria adonat. I és que no es qüestió de fer-hi més inversions ni de produir més, sinó de canviar el sistema de producció i distribució dels aliments, en mans d'unes poques grans empreses i amb nous fenomens com el de l'apropiació de terres, principalment al continent africà, per alimentar directament les poblacions de països rics.

Paral.lelament s'ha celebrat un fòrum de moviments socials amb participació d'organitzacions de pagesos i altres sectors crítics. Les preocupacions i l'agenda de temes d'aquest fòrum es fan paleses a la següent crònica d'Esther Vivas.

Durant aquests dies es celebra la cimera del G20 a Pittsburgh, Estats Units. En aquesta cimera, a banda de les habituals mobilitzacions contra la mateixa, els interessats propaguen la idea de que la crisi estaria finalitzant i que s'aproparia la recuperació. Els autors d'aquest article, Esther Vivas i Josep Maria Atentas, no hi estan d'acord: per una banda hi haurà una contracció de la demanda deguda a la baixada de l'ocupació i el bloqueig dels salaris. Per una altra banda els estats podran destinar cada cop menys calés a la despesa pública destinada a la reactivació econòmica (a banda de les mesures destinades a l'eixugar aquest déficit). Aquests dos factors combinats apunten cap a un reforçament de la contracció econòmica. Més crisi, doncs.

El problema està, tal i com diuen els autors, en la manca de resposta social en general i de la classe treballadora en particular. Hi ha un desfasament entre el malestar social i la seva traducció en mobilització col·lectiva. Dinàmica afavorida a més, per la política de concertació col·lectiva dels grans sindicats.

Us reproduïm l'article "G20: un any després del 'crack'", de Josep Maria Atentas i Esther Vivas, publicat al diari Público el passat 23 de setembre.