Esther Vivas

Avui els treballadors del sector públic de l'estat espanyol estaven cridats a una vaga que ha tingut una participació hem de reconèixer que desigual. Es pot dir que una cosa és la queixa, una altra de ben diferent la protesta i ni parlem ja de la resistència a l'actual estat de coses. I, al menys en aquest sector de la classe treballadora, no s'està aconseguint passar de la fase de la queixa a la fase de la protesta organitzada. Perquè per molt que sentim a parlar dels anomenats privilegis dels funcionaris, estem parlant en realitat d'un sector multiforme, on s'agrupen moltes categories afectades pels retalls (a banda de les mes òbvies, hospitals públics però amb personal no funcionari, escoles concertades, centres d'investigació, etc), un sector el públic on la precarietat (substitucions, interinatges, etc...) arriba de vegades al 40% dels llocs de treball.

I ara són el boc expiatori d'un cert populisme difús dels mateixos sectors de la població que estan buscant constantment bocs expiatoris, ja sigui carregant ara contra els funcionaris,  demà contra els immigrants o els musulmans, demà passat contra els catalans, no fa tant contra els jueus. I etcètera. Populisme barat que la única cosa que fa és predicar l'odi i obrir el camí a l'extrema dreta, que s'està afilant les urpes i els ullals i està preparant les caretes i les plataformes per a la seva propera entrada anunciada al Parlament. Buscant bocs expiatoris, com les rates que es mosseguen per abandonar un vaixell que s'enfonsa, enlloc de buscar alternatives i organitzar-se per canviar l'actual estat de les coses, per difícil i dur que sigui. I pel camí ens van colant els gols reals, no els de l'alienant mundial de futbol, sinó aquells que el capital li està marcant a la classe treballadora.

Us reproduïm l'article "la resistència davant la crisi", de Josep Maria Antentas i Esther Vivas, publicat al diari Público el passat 18 de maig.

En aquest article, publicat al número 108 de la revista Viento Sur, la seva autora, Esther Vivas, explica la història i l'actualitat de les cooperatives de consum agroecològic.

En un món on la producció d'aliments està cada cop més industrialitzada i on la distribució resta en mans d'unes poques empreses que controlen el mercat, les cooperatives de consum representen una alternativa no només en el sentit de "menjar bé", és a dir, menjar productes que han tingut un procés d'elaboració ecològic, sinó també una distribucio més justa, saltant-se tota la cadena d'intermediaris i posant directament en contacte el pagès i el consumidor.

Anar a comprar al supermercat s’ha convertit en una pràctica quotidiana. De fet, un 80% de les nostres compres es porten a terme en grans cadenes de distribució com ara Carrefour, Alcampo, Eroski, El Corte Inglés i Mercadona, etc. Malgrat que mengem i consumim diàriament, i molt sovint ho fem mitjançant la compra en supermercats, poques vegades ens aturem a pensar en les conseqüències que aquest model té per tots aquells que participen en la cadena de comercialització: pagesos, treballadors, consumidors, comerç local. Ara pot ser un bon moment per plantejar-nos aquestes qüestions.

Tal dia com avui i durant aquestes dates de Nadal, les famílies incrementaran notablement la seva despesa en productes alimentaris, entre d'altres. Aquests productes en molts casos i cada cop més, estan controlats per grans multinacionals alimentàries. Us reproduïm l'article "Qui decideix allò que mengem?"  d'Esther Vivas, publicat a la revista Diagonal nº 115.

Entre els dies 16 i 18 de novembre ha tingut lloc a Roma la Cimera Mundial sobre Seguretat Alimentària organitzada per la FAO (Organització de les Nacions Unides per l'Agricultura i l'Alimentació). El comunicat final difòs pels organitzadors comença dient: La Cimera Mundial sobre la Seguretat Alimentària ha finalitzat avui els tres dies de reunions després d'aconseguir el compromís de la comunitat internacional de fer més inversions en agricultura i erradicar la fam en el termini més breu possible.

Després de llegir aquesta primera frase ens queda clar que podem obviar la resta del comunitat; gairebé podrien haver-se estalviat la feina i haver difòs qualsevol comunicat oblidat de fa vint o trenta anys, probablement ningú no se n'hauria adonat. I és que no es qüestió de fer-hi més inversions ni de produir més, sinó de canviar el sistema de producció i distribució dels aliments, en mans d'unes poques grans empreses i amb nous fenomens com el de l'apropiació de terres, principalment al continent africà, per alimentar directament les poblacions de països rics.

Paral.lelament s'ha celebrat un fòrum de moviments socials amb participació d'organitzacions de pagesos i altres sectors crítics. Les preocupacions i l'agenda de temes d'aquest fòrum es fan paleses a la següent crònica d'Esther Vivas.

Durant aquests dies es celebra la cimera del G20 a Pittsburgh, Estats Units. En aquesta cimera, a banda de les habituals mobilitzacions contra la mateixa, els interessats propaguen la idea de que la crisi estaria finalitzant i que s'aproparia la recuperació. Els autors d'aquest article, Esther Vivas i Josep Maria Atentas, no hi estan d'acord: per una banda hi haurà una contracció de la demanda deguda a la baixada de l'ocupació i el bloqueig dels salaris. Per una altra banda els estats podran destinar cada cop menys calés a la despesa pública destinada a la reactivació econòmica (a banda de les mesures destinades a l'eixugar aquest déficit). Aquests dos factors combinats apunten cap a un reforçament de la contracció econòmica. Més crisi, doncs.

El problema està, tal i com diuen els autors, en la manca de resposta social en general i de la classe treballadora en particular. Hi ha un desfasament entre el malestar social i la seva traducció en mobilització col·lectiva. Dinàmica afavorida a més, per la política de concertació col·lectiva dels grans sindicats.

Us reproduïm l'article "G20: un any després del 'crack'", de Josep Maria Atentas i Esther Vivas, publicat al diari Público el passat 23 de setembre.

Ens ha tornat a arribar, via formulari de publicació, un altre article d'Esther Vivas, publicat al diari Público el dia 25 de febrer de 2009.

"La gran distribució comercial (supermercats, hipermercats, cadenes de descompte) ha experimentat en els últims anys un fort procés d'expansió, creixement i concentració industrial. Les principals companyies de venda al detall han entrat a formar part del rànquing de les majors multinacionals del planeta i s'han convertit en un dels actors més significatius del procés de globalització capitalista.

Ens ha arribat al formulari de publicació aquest article d'Esther Vivas, publicat originalment a la revista Illacrua número 159, on l'autora repassa la trajectòria del moviment contra el deute extern dels últims deu anys a l'estat espanyol.

"L’any 1998 s’impulsava a Catalunya i a l’Estat espanyol la primera campanya contra el deute extern amb voluntat de masses. Es tractava de la campanya “Deute Extern, Deute Etern?” (Campanya DEDE) promoguda per quatre organitzacions catòliques: Carites, Justícia i Pau, Mans Unides i CONFER (Confederació de Religiosos), seguint la crida internacional de l’església catòlica a favor del perdó dels deutes coincidint amb l’arribada de l’any jubilar, any 2000. Avui fa deu anys del llançament d’aquesta primera campanya, però des d’aleshores ençà nous actors han aparegut en l’escenari de la protesta i les demandes realitzades han anat evolucionant.

Ens ha arribat al formulari de publicació aquest article, publicat originalment al diari "Público" el passat 15 de novembre de 2008. Els autors, Josep Maria Antentas i Esther Vivas, ens plantejen en aquest escrit un possible "full de ruta" contra la crisi a seguir per l'anomenat moviment alter-mundialista o antiglobalització.

"La crisi actual, una autèntica crisi sistèmica, financera, econòmica, social, ecològica, energètica i alimentària, arriba després d'un llarg període d'ascens de les resistències al neoliberalisme i de la crítica al capitalisme global, encara que marcat per les dificultats dels moviments populars per revertir una correlació de forces global molt desfavorable davant el capital. La crisi no ha fet res més que confirmar la pertinència d'una crítica radical a l'actual ordre de coses. Francament, el que sembla difícil avui no és ser anticapitalista, sinó no ser-ho, encara que òbviament els dirigents del G20, reunits fa uns dies, a Washington no ho vegin així.