economia

Article de Xavier Díez, historiador, publicat al seu blog

Un dels fenòmens més colpidors de la història recent fou el del naufragi del comunisme. La facilitat amb què es va dissoldre la Unió Soviètica va deixar sorprès tothom. Tampoc semblava fàcil imaginar la fallida ideològica d’un marxisme pel qual milions de persones havien lliurat les seves vides confiades en un món millor sorgit d’una revolució social. Dues dècades després, aquella poderosa organització internacional amb partits, sindicats, intel·lectuals i un discurs teòric detalladament elaborat sembla el somni d’una nit d’estiu. Fora d’uns quants irreductibles, la majoria van abandonar les seves creences, van provar, sense èxit, una reconversió ideològica o, simplement, van acabar reclosos en la pròpia privacitat.

Ni bancs ni especuladors no paguen la factura del col·lapse financer

Article publicat al número 219 del Setmanari Directa i escrit pel periodista David Fernández, assenyala que “ni bancs ni especuladors no paguen la factura del col·lapse financer”. I va més enllà l'autor quan afegeix que només amb el “17,39 % dels principals guanys bancaris, empresarials i borsaris registrats el 2010 n’hi hauria prou per revertir la retallada antisocial de 15.000 milions decretada el mes de maig”. Us reproduïm aquest article pel seu interès.

El Gabinet d'Estudis Confederal de la Confederació General del Treball ha elaborat un informe titulat "Salaris, distribució de la riquesa i desigualtats" que analitza les dades de l'Enquesta sobre l'estructura salarial de 2009 de l'Institut Nacional d'Estadística (INE). L'estudi de la CGT examina l'esquerda salarial espanyola, és a dir com es distribueixen la riquesa a partir del salari, que és de les majors de l'Europa Occidental, i molts cops no justificada més enllà d'una posició d'abús de poder dels qui determinen les remuneracions. Els salaris de qui dirigeixen i organitzen les empreses, directius i executius suposa el 180,5% dels salaris mitjans en la resta dels grups professionals. La distribució de la riquesa a través dels salaris es “justifica” a través de diversos: tipus de lloc-qualificació, organització sindical-contractual, etc., en definitiva, parlem de la posició de classe en la relació salarial.

Via el nostre formulari de publicació hem rebut aquest article de David Carmona i Arnau Mallol que us reproduïm adjunt.

Actualment les universitats de Catalunya viuen una situació financera precària, que fa molts anys que s'arrossega, i en els últims mesos aquesta s'ha vist accentuada, per les retallades pressupostàries imposades pel govern de la Generalitat. En aquest article, s'explica com aquestes retallades afecten negativament l'educació, i, molt especialment, com afecten a la qualitat i, la suposada, excel·lència de les universitats catalanes.

El Seminari Taifa proposa un nou curs al voltant del procés de construcció Europea i la política actual de la UE. El curs tindrà lloc a Ecoconcern tots els dimecres a partir del 12 de maig i fins al 16 de juny. Més informació a http://cursos.seminaritaifa.org/

Vivim uns temps de trasvassament de rendes des de tot allò públic (sanitat, educació, pensions i subsidis, treballadors dels sectors públics...) cap al sector privat (sanitat privada, escoles privades normalment confessionals subvencionades -segons la neolingua oficial del departament d'ensenyament, "concertades"-, plans privats de pensions, empreses subcontractades amb treballadors en pitjors condicions laborals...). A aquest procés d'acumulació de capital robant-lo des del sector públic (la nostra riquesa col·lectiva) cap a l'empresa privada ara li diuen "retallades socials".

Els actuals governs de l'estat i de la Generalitat han claudicat  davant l'ofensiva neoliberal molt mediàtica d'especuladors internacionals (els "mercats"), i dels portantveus d'aquests: la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Sense gaire oposició, tot s'ha de dir, perquè "s'ha de generar confiança" en "els mercats". Com ens hem de veure, que fins i tot l'ex-president argentí peronista Kirchner ens recomana explícitament no seguir les receptes de l'FMI i la UE. Unes receptes que els amics d'Amèrica del Sud ja saben en carn pròpia que no han funcionat mai.

Així, en un moment de desànim col·lectiu com aquest, on encara hem d'aconseguir passar a la fase de la protesta, i per tant ni podem somiar encara en fer el trànsit, com deien els clàssics, de la protesta a la resistència permanent, són molt interessants iniciatives com aquesta del Seminari Taifa, que des d'aquí aplaudim.

Al bell mig de la crisi calia un article com aquest de l'economista i activista veïnal de Nou Barris Albert Recio que contextualitzés els plans d'ajustament que se'ns ofereixen com a solucions als països del sud d'Europa, que ens expliqui el perquè del particular impacte de la crisi en aquests països, no només per demèrits propis, sinó també per la particular arquitectura econòmica de la Unió Europea, anunciada des de Maastricht. Us seleccionem unes línies d' aquest article, al nostre entendre d'obligada lectura: "Empènyer a un país a fer un dur ajustament econòmic és fàcil. Sobretot si qui ho fa té ressorts de pressió contundents. Allò difícil és recompondre un teixit social i productiu destrossat, promoure polítiques que permetin mantenir drets socials bàsics. Res de tot això està a l'agenda de les institucions europees, ni en les idees dels seus arrogants assessors". Us deixem amb l'article "Tempesta a Grècia, calma absoluta a Brussel·les", publicat al nº 78 de la revista Mientras Tanto.

Ens ha arribat al formulari de publicació aquest article d'Esther Vivas, publicat originalment a la revista Illacrua número 159, on l'autora repassa la trajectòria del moviment contra el deute extern dels últims deu anys a l'estat espanyol.

"L’any 1998 s’impulsava a Catalunya i a l’Estat espanyol la primera campanya contra el deute extern amb voluntat de masses. Es tractava de la campanya “Deute Extern, Deute Etern?” (Campanya DEDE) promoguda per quatre organitzacions catòliques: Carites, Justícia i Pau, Mans Unides i CONFER (Confederació de Religiosos), seguint la crida internacional de l’església catòlica a favor del perdó dels deutes coincidint amb l’arribada de l’any jubilar, any 2000. Avui fa deu anys del llançament d’aquesta primera campanya, però des d’aleshores ençà nous actors han aparegut en l’escenari de la protesta i les demandes realitzades han anat evolucionant.

Fa temps que venim sentint polítics de tots colors dient-nos que, malgrat la crisi, aquest sistema econòmic és l'únic possible i, al mateix temps, es fa una crida contínua per què hi tinguem "confiança" ja que, diuen, la confiança és la base del sistema. Ens com si ens demanessin que tinguem fe en la rotació de la Terra. Una mica estrany tot plegat. I és que ens presenten l'economia capitalista com una mena de fenòmen natural i els estudis d'Economia com una ciència semblant a la física o la biologia. Tot d'experts parlen pels mitjans intentant explicar les causes de la crisi i com evolucionarà i, de vegades, l'afirmació més inteligible que arriben a fer és que "els propers mesos el banc central potser rebaixi els tipus d'interès un quart de punt" (?). I és que molts economistes juguen el trist paper de presentar com a ciència el que sovint és més aviat una justificació ideològica disfressada amb gràfiques i equacions. En aquest article que presentem, publicat originalment a Counterpunch, l'economista Sasan Fayazmanesh descriu aquest món d'"experts" que, en realitat, no saben res del que està passant.

El passat dilluns 9 de Juny de 2008, romandrà en la història dels i de les treballadores dels estats membres de la UE, com un dels dies més negres pel que fa a la “defensa” dels nostres drets i guanys històrics.

Eixe dia, els i les ministres de treball dels estats membres de la Unió Europea, a proposta de la presidència de torn, i a iniciativa del Regne Unit (dirigit encara pels laboristes, aliats del Psc-Pspv-Psib-PsF-PsoE), van aprovar la major barbaritat legal, des de la fi de la II Guerra Mundial, contra els drets i dignitat dels i de les treballadores: *l’augment de la setmana laboral de les 48 actuals fins a les 65 hores.*