David Harvey

Article de David Harvey

David Harvey és geògraf, sociòleg urbà i historiador social. Aquest text és l'aportació presentada a la trobada de l' American Sociological Association a Atlanta, el 16 d'Agost de 2010. Publicada per primer cop a DavidHarvey.org el 30 d'agost. Traduït i publicat a La Fàbrica .

Hi ha moltes explicacions per a la crisi del capital que es va iniciar el 2007. Però allò que falta és una comprensió "els riscos sistèmics." L'alerta em va arribar quan 'Sa Majestat' la Reina va visitar la London School of Economics i va demanar als economistes de prestigi que com és que no havien vist la crisi que s'acostava. Com que és una monarca feudal en lloc d'un simple mortal, els economistes es va sentir obligats a respondre. Després de sis mesos de reflexió dels gurus econòmics de l'Acadèmia Britànica van presentar les seves conclusions. L'essencial és que molts economistes intel·ligents i dedicats havien treballat inetnsament i amb assiduïtat en la comprensió dels micro-processos. Però d'alguna manera tothom havia passat per alt el "risc sistèmic". Un any més tard, un ex economista en cap del Fons Monetari Internacional va dir que "tenim una certa i vaga idea de què és el risc sistèmic i quins factors podrien relacionar-s'hi, però dir que és una ciència ben desenvolupada en aquest moment seria exagerar els fets”. En un document oficial, el FMI descriu l'estudi de risc sistèmic com "a les beceroles "[1] En la teoria marxiana (a diferència de la teoria dels miops neoclàssics o la teoria financera), "risc sistèmic" es tradueix en les contradiccions fonamentals de l'acumulació de capital. L'FMI podria evira-se un munt de problemes mitjançant l'estudi d'aquestes contradiccions. Així doncs, com podem posar la teorització de Marx sobre les contradiccions internes del capitalisme a treballar per entendre les arrels dels nostres dilemes contemporanis.

El proper diumenge 27 de setembre, a les 12 del migdia, s'ha convocat una concentració de protesta contra l'Hotel Vela, un gratacel d'inminent inauguració, situat a  la Barceloneta, i que trenca l'horitzó del barri i en condiciona la fesomia. La construcció d'aquest hotel és el penúltim episodi d'una llarga història d'especulació, expulsió de veïns, disseny d'una ciutat pensada com a negoci turístic i connivència entre administracions i interessos privats: la història de Barcelona. Un cop més trobem un espai públic, com és la façana marítima de la ciutat, posada al servei de l'empresa, i un cop més trobem un hotel com a símbol de l'entrada de l'especulació immobiliària en un barri que fins fa poc n'havia estat al marge, com un conreu en guaret, mentre Ajuntament i empreses arrasaven altres zones, com el Raval.  Una història que ens explica de manera clara i concisa el geògraf David Harvey a la següent entrevista.

Marca aquesta crisi el final del neoliberalisme? Jo crec que depèn de què s'entengui per neoliberalisme. En la meva interpretació, el neoliberalisme ha estat un projecte de classe camuflat sota una proteica retòrica sobre la llibertat individual, l'albir, la responsabilitat personal, la privatització i el lliure mercat. Però aquesta retòrica no era sinó un mitjà per a la restauració i consolidació del poder de classe, i en aquest sentit, el projecte neoliberal ha estat tot un èxit.

Un dels principis bàsics que van quedar establerts als setanta va ser que el poder de l'Estat havia de protegir les institucions financeres, costés el que costés. Aquest principi va ser dut a la pràctica a la crisi de Nova York de mitjans dels setanta, i va ser internacionalment definit per primer cop quan planava sobre Mèxic l'espectre de la fallida, el 1982. Això hauria destruit els bancs d'inversió novayorquesos, de manera que el Tresor nord-americà i el FMI van actuar plegats en rescat de Mèxic. Però, en fer-ho, van imposar un programa d'austeritat a la població mexicana. En altres paraules, van protegir els bancs i van destruir el poble; aquesta ha estat la pràctica regular del FMI des de llavors. El present rescat és el mateix vell conte, un cop més, només que a una escala gegantina.

Continua l'espectacle de declaracions patètiques de les autoritats econòmiques i polítiques i dels representats de les entitats financeres i empresarials. Ja n'hem sentit de tota mena. Des del president Montilla demanant que tothom que pogués es comprés un cotxe fins a les darreres declaracions d'un portaveu de la patronal espanyola aquesta setmana: ha dit que la legislació laboral és massa "paternalista" en la protecció dels drets dels treballadors; cal abolir-la i, des de la "maduresa", que cadascú sàpiga defensar solet els seus interessos. Afegia aquest portaveu que, malauradament, no passarà això perquè els treballadors són molts vots i, en canvi, els empresaris són numèricament pocs i, per tant, no poden pressionar tant sobre el govern (!!!). I per contrastar amb tanta declaració esperpèntica i ridícula, res millor que la següent anàlisi del geògraf David Harvey arran del pla de rescat econòmic acabat d'aprovar pel govern dels EEUU.

Durant aquesta setmana el geògraf militant David Harvey ha passat per l'àrea de Barcelona, donant xerrades en àmbits diversos (també en events organitzats pel moviment per una vivenda digna). Harvey no és el típic professor universitari posmodern: compagina la seva tasca docent (rigurosa, amb un curs anual de lectura del clàssic volum I del Capital) amb el suport a l'activisme, particularment a aquell relacionat amb l'espai geogràfic. Us reproduïm un article escrit per l'autor a la revista Sinpermiso, traduït per la Fàbrica.