crisi

La profunda crisi econòmica que ha patit Europa està tenint respostes polítiques diferents segons els països. Hi han països com el nostre que han optat per finançar els bancs amb els calés de tots, calés que no es dediquen a d'altres funcions i necessitats molt més urgents, i on el pacte global del consens polític arriba a extrems impensables, passant per una oposició dels sindicats majoritaris més aviat discreta, si se'ns permet dir-ho, via per exemple la convocatòria de vagues retardades i amb silenciador. Per no parlar de les agressions contra el sindicalisme crític...

Fins i tot més greu potser, seria la incapacitat dels moviments socials per respondre a la crisi al carrer, en un moment de desmobilització i de recol·locació, millor dit, de reposicionament parcial de cadascun d'aquests moviments. Però un reposicionament tàctic, obligat per les circunstàncies, gairebé de "campi qui pugui", no fruit d'una estratègia debatuda i molt menys encara "consensuada".

Mentre que a d'altres països com Islàndia, estan havent-hi canvis polítics molt més importants, amb la irrupció de partits i candidatures noves (enlloc de donar suport als vells partits per molt d'esquerres que aquests declarin que són), refusant pura i simplement el finançament directe als bancs, empresonant els responsables de la crisi financera i fent un viratge clar i directe cap a  polítiques d'esquerres reals. No estem parlant en aquest cas de la política de maquillatge habitual a la que ens tenen acostumats les esquerres institucionals d'aquest país.

Té tant de sentit opinar des d'aquí de la situació islandesa com opinar de la situació d'aquí des d'allà. No en tenim més que dades parcials i fragmentàries del què està passant allà. Però entenem que, la compartim en la seva totalitat o no, la direcció cap a la que va Islàndia és en tot cas probablement positiva. Millor en tot cas que la direcció contrària que és en la que sentim que caminem aquí. Malgrat l'histrionisme, nosaltres no sabem si al pas que anem potser haurem d'acabar votant a la CORI. Perquè allò que ha passat a Islàndia, entre d'altres coses, és com si el PGB hagués guanyat l'alcaldia de Barcelona. Per no parlar de si haurem d'acabar posant el nostre servidor allà...

Us reproduïm l'article "Què està passant a Islàndia?", publicat pel setmanari cultural de Caracas, corneta.org.

Mentre Zapatero llepava les petjades de les sabates dels amos, representats per aquest president del Fons Monetari Internacional de visita a Madrid el passat 19 de juny, Dominique Strauss-Kahn, la mirada freda i sense miralls ni còncaus ni convexos al Reial decret de Llei de reforma del mercat de treball aprovat dos dies abans deixa clares unes quantes de les garrotades que rebrem els propers dies, mesos i anys. Segons l'Strauss-Kahn, durant els propers vint anys, si les coses es fan bé...

El passat 20 de març, abans de la última i potent ofensiva contra l'estat del benestar europeu en general i contra el simulacre d'estat del benestar que teníem per aquí en particular, va aparèixer al diari Público l'entrevista al periodista i escriptor nordamericà Thomas Frank, realitzada per Amador Fernández-Savater. Thomas Frank col·labora regularment a les revistes Harper i The Wall Street Journal. Va fundar l'any 1988 el periòdic satíric-polític The Baffler. El seu únic llibre traduït al castellà és ¿Qué pasa con Kansas? sobre com els ultraconservadors han conquerit el cor dels Estats Units. Aquest autor ja va ser entrevistat en aquell mateix diari just després de les el·leccions de 2008 i de la victòria d'Obama.

Estats Units semblen el món a l'inrevés: just després de la crisi més gran patida pel capitalisme salvatge, l'esquerra al govern és incapaç de reformar res (ens sóna aquesta història?) i moviments ultraconservadors de base prenen el carrer amb molta força. És la lluita de classes invertida, i aquí ja cal que anem prenent nota. O és que tan segurs estem que els moviments socials només poden ser d'esquerres? que aquí mai passarà una cosa així? No veiem el carrer? No llegim els comentaris a les notícies de La Vanguardia o d'El Periódico? Experiències com la del Tea Party ens haurien de fer reflexionar sobre possibles diversos moviments dretans i ultradretans, islamòfobs, racistes i populistes ("lliberals") de base, que potser ara mateix s'estan covant al costat de casa nostra, una veritable llavor de la serp, que creix i creix... I pel camí, nosaltres, a què juguem?

El passat mes de maig el Seminari d'Economia Crítica Taifa va publicar el seu setè informe on expliquen l'impacte de la crisi econòmica sobre la població de l'estat i on, a més, apunten les conseqüències de les últimes mesures aprovades pel govern espanyol, en consonància amb les ordres dictades pels "mercats" o per aquells que s'arroguen la seva representació (FMI, UE). Podeu descarregar-vos l'informe aquí [pdf].

"Amb aquest informe volem il·lustrar l'impacte d'aquesta crisi en la població de l'estat espanyol, i especialment en el benestar integral de les seves classes populars. És obvi que en aquest treball no és possible tractar en detall tots els aspectes de la crisi actual. Tampoc volem entrar en l'evolució de l'economia espanyola a més llarg termini doncs és una tasca que desbordaria l'objectiu d'aquest treball. El que ens proposem és menys ambiciós però ens sembla també important. Pretenem concentrar-nos i reflectir les conseqüències principals de la crisi en la dinàmica de l'economia i el benestar de la població entre l'estiu de 2007 i el 2010.

El director general de Renault-Espanya, Jean Pierre Laurent, acaba de fer unes declaracions tot demanant més "flexibilitat" laboral i treballar "més per menys". D'això en diu "canviar el xip", alhora que ha lloat l'actitud "sensata" i "moderna" dels sindicats. L'objectiu de tot plegat és, segons aquest directiu empresarial, incrementar la productivitat. Aquestes declaracions, que les podria haver fet qualsevol altre representant de la patronal, arriben just abans de l'aprovació de la reforma laboral al Congrés dels Diputats, i després de saber-se que a França, on s'havia aprovat anys enrere la reducció generalitzada de la jornada laboral, a 35 hores setmanals, s'acaba d'ajornar dos anys l'edat de jubilació, passant dels 60 als 62.

En mig d'una crisi que, entre altres coses, presenta característiques de crisi de sobreproducció, amb unes empreses que no poden vendre el seu stock perquè el sistema econòmic és tan productiu que fabrica molt més del necessari, la solució que tornem a sentir, un cop més, es augmentar la productivitat; posar-se a fabricar encara més depressa més quantitat d'aquestes coses que no calen, com els automòbils de l'empresa Renault.

Si la productivitat augmenta contínuament per la innovació científica i tecnològica, això s'hauria de reflectir en la disminució generalitzada de la jornada laboral i en l'avançament de l'edat de jubilació. Si la productivitat augmenta, cada vegada cal treballar menys. Treballar tots per treballar menys (i no a l'inrevés). Això sí que seria canviar el xip. Però el director general de Renault-Espanya anomena "canviar el xip" a continuar aplicant el programa capitalista de sempre: augmentar la productivitat, pagar menys, allargar la jornada laboral de la gent que té feina i alhora mantenir una enorme massa de gent aturada. O sigui, continuar la fugida cap endavant que practica el sistema capitalista. Curiosa manera de "canviar el xip".

Ja fa temps que, analitzant aquestes qüestions, un seguit de gent va teoritzar sobre el rebuig al treball. Argumentaven que, precisament, aquest increment continu de productivitat permetria alliberar la gent de la necessitat de treballar a base de repartir la feina entre tothom, en comptes de tenir unes persones treballant cada cop més a canvi de menys (la "flexibilitat") i unes altres a l'atur. El següent article, publicat al periòdic Diagonal pels sociòlegs J. García i A. Riesco fa una repassada a les diferents propostes existents en aquest sentit: reducció de la jornada laboral, instauració d'una renda bàsica universal, la teoria del decreixement... Unes propostes que, lluny de perdre vigència a l'actual context, són més necessàries que mai.

Avui els treballadors del sector públic de l'estat espanyol estaven cridats a una vaga que ha tingut una participació hem de reconèixer que desigual. Es pot dir que una cosa és la queixa, una altra de ben diferent la protesta i ni parlem ja de la resistència a l'actual estat de coses. I, al menys en aquest sector de la classe treballadora, no s'està aconseguint passar de la fase de la queixa a la fase de la protesta organitzada. Perquè per molt que sentim a parlar dels anomenats privilegis dels funcionaris, estem parlant en realitat d'un sector multiforme, on s'agrupen moltes categories afectades pels retalls (a banda de les mes òbvies, hospitals públics però amb personal no funcionari, escoles concertades, centres d'investigació, etc), un sector el públic on la precarietat (substitucions, interinatges, etc...) arriba de vegades al 40% dels llocs de treball.

I ara són el boc expiatori d'un cert populisme difús dels mateixos sectors de la població que estan buscant constantment bocs expiatoris, ja sigui carregant ara contra els funcionaris,  demà contra els immigrants o els musulmans, demà passat contra els catalans, no fa tant contra els jueus. I etcètera. Populisme barat que la única cosa que fa és predicar l'odi i obrir el camí a l'extrema dreta, que s'està afilant les urpes i els ullals i està preparant les caretes i les plataformes per a la seva propera entrada anunciada al Parlament. Buscant bocs expiatoris, com les rates que es mosseguen per abandonar un vaixell que s'enfonsa, enlloc de buscar alternatives i organitzar-se per canviar l'actual estat de les coses, per difícil i dur que sigui. I pel camí ens van colant els gols reals, no els de l'alienant mundial de futbol, sinó aquells que el capital li està marcant a la classe treballadora.

Us reproduïm l'article "la resistència davant la crisi", de Josep Maria Antentas i Esther Vivas, publicat al diari Público el passat 18 de maig.

Coincidint amb la vaga general de la funció pública que se celebra avui contra les retallades econòmiques del govern Zapatero, aquestes mesures han estat presentades davant de l'ECOFIN, el grup de Ministres d'Economia de la Unió Europea, el qual s'ha atorgat  a sí mateix el dret d'avaluar-les. De moment han donat el seu vist-i-plau, però n'han demanat més, d'això que ara anomenen "mesures valentes"; en concret exigeixen la reforma del mercat laboral, és a dir, el definitiu desmantellament dels escassos drets laborals que encara són en vigor.

Però no només aquí. Els governs d'Alemanya i el Regne Unit també han anunciat retallades. El primer ministre britànic, Cameron, ha dit que aquests mesures d'austeritat seran molt dures i afectaran l'estil de vida de la població durant anys o dècades. En mig de tanta mesura "valenta" i decidida, cap d'aquests líders polítics han explicat encara perquè la població europea ha de baixar el seu nivell de vida si se suposa que vivim a una economia cada cop més productiva. I tampoc no expliquen com és que la "refundació del capitalisme" s'ha tornat, de cop i volta, en capitalisme desbocat i embogit.

Ara, per tal de "tranquilitzar els mercats", s'està plantejant que tots els governs de la Unió Europea hauran de sotmetre els seus presupostos anuals (és a dir, la seva política econòmica i social) a un examen previ per part de l'ECOFIN, el grup de ministres d'economia. I només si aquest hi dóna el seu vist-i-plau, aquests presupostos podran ser debatuts i aprovats als respectius Parlaments. El fet de que, a més, la retallada del govern Zapatero hagi de passar una avaluació, i el fet de que governs com els d'Alemanya o Regne Unit, que se suposen d'un altre color polític, anunciïn mesures semblants a les d'aquí, fan pensar en la pèrdua definitiva de sobirania democràtica davant dels interessos d'un capitalisme cada cop més desbocat i lliurat a una embogida fugida cap endavant.

Aquesta és una de les tesis del següent article, La UE i Zapatero se superen, publicat per Antoni Domènech, Alejandro Nadal i Gustavo Búster a la revista SInPermiso, on podem trobar una crònica dels fets esdevinguts durant els dies previs a tota aquesta "valentia" econòmica anunciada ara pels governs europeus. I fan una adevertència: si una esquerra desmantellada i derrotada es nega a lluitar contra aquestes tendències tot deixant que la impotència i la resignació es facin sentit comú entre la població, serà l'extrema dreta qui en treurà profit.

Davant la presentació per part del president espanyol Zapatero de les mesures de reajustament econòmic dictades pel Fons Monetari Internacional per a l'Estat espanyol, la línia que separa la lucidesa de la imbecil·litat s'ha fet més fràgil. Les paraules per definir la situació són compartides pels mitjans que viuen abonats a justificar, sempre i sota qualsevol concepte, qui mana i tal com ho fa. Es diu que les mesures (reducció del sou dels funcionaris, no retroactivitat en els demandes d'ajudes de la Llei de Dependència, desaparició del xec nadó, etc.) són imprescindibles i manés qui manés les hauria d'haver aplicat. Els “analistes” se centren a dir que aquest no és el problema i que aquest es troba en el fet de Zapatero ha tardat massa a aplicar-les, en si cal una altra reforma laboral... Aquests analistes de columna diària i menjadora evident, habituals de les pàgines dels diaris salmó o de les seccions titulades pretensiosament com a ”Economia” obliden un punt bàsic explicitat per la situació econòmica actual, tant a l'Estat espanyol com a la resta de la Unió Europea, que a mi em sembla molt més important i destacable que cap altre. Obliden, sense cap mena de pudor, anomenar les coses pel seu nom i explicar que si el sistema polític democràtic (aquesta democràcia representativa, parlamentària i burgesa, no ho oblidem) només té una forma possible de funcionament econòmic i prohibeix expressament les que pretenen repartir els beneficis econòmics entre tothom i alhora evitar l'exclusió social, el que tenim davant i al nostre voltant no és una “democràcia”. Totes sabem que a aquest sistema polític amb una sola possibilitat sempre se l'ha anomenat “dictadura de dretes”. I davant la dictadura, ens són vàlides les maneres de sempre i qualsevol altre que ens pugui portar vers el camí de fer possible la tria, que sempre haurà de ser entre més d'una opció. Al totalitarisme, se'l combat amb tots els mètodes possibles; això sí, sense perdre els papers ni esdevenir més autoritari ni militarista que qui combatem.

Fa uns dies el conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells, es mostrava partidari de la congelació de pensions i baixada de sous a funcionaris tot dient que "cal un ajustament per reconèixer que som més pobres". Des de les esferes polítiques i les seves extensions mediàtiques ens estant repetint el mateix missatge, com si fos la campanya d'algun gabinet de premsa governamental: l'ajustament (o sigui, la disminució de nivell de vida imposada per Zapatero) és necessari perquè hem de reconèixer que ara som més pobres.

Sempre resulta interessant, però, comparar les crisis cícliques del capitalisme amb les crisis de subsistència de l'era preindustrial. En aquells temps, la collita fallava i un any no es podia recollir res al camp; doncs senzillament tocava passar ganar perquè aleshores sí que era veritat que eren més pobres. Ara, però, la situació no té res a veure. És fàcil comprovar que el teixit productiu està intacte. Que se sàpiga, no s'han destruit les fàbriques en un bombardeig, no s'han cremat les collites ni han mort els animals a les granges. Per tant, quan el conseller Castells diu que ara som més pobres hem de deduir que, senzillament, ens està mentint.

S'han escrit molts articles sobre els origens d'aquesta crisi, ressaltant els recargolats productes financers posats a la venda, les hipoteques subprime, els hedge funds, etc. Convé recordar, però, per què el sector financer és tant important. En el capitalisme s'inverteixen diners en un negoci per tal de treure'n beneficis, beneficis l'objectiu dels quals és tornar-los a invertir per a treure'n... més benefici, etc. I com la massa de diners a invertir és cada vegada més gran, podem parlar de capitalisme desbocat: cal córrer, i cada vegada més depressa. Evidentment, l'activitat econòmica ordinària no pot absorbir una massa creixent de capital que s'ha d'invertir: arriba un moment en què ja no es poden vendre més cotxes, ni fer més pisos, ni obrir més restaurants, perquè senzillament no hi ha demanda. Què fer llavors amb els diners? Doncs invertir-los al sector financer, dedicar-los a comprar "productes" financers que sí continuen donant beneficis... Passa, però, que això és només una fugida cap endavant, i només permet guanyar una mica de temps. Tard o d'hora es fa palès que no hi ha on invertir aquests diners per a tornar a multiplicar-los. I aquí tenim la crisi.

En mig de l'abundor, envoltats de fàbriques amb una productivitat cada vegada més gran, envoltats de milers de pisos buits, entre muntanyes de mercaderies que es poden produir en un no-res a les cadenes de muntatge... ve el conseller Castells, i Zapatero, i qui faci falta, a dir-nos que som més pobres. Doncs no. Menteixen. No som més pobres, el que passa és que el cavall del capitalisme continua corrent desbocat, i si ja no poden treure benefici a través d'imaginatius producters financers... cal robar directament a la població els seus diners en base a baixar sous, pensions, prestacions socials... d'això en diuen "tranquilitzar els mercats".

En mig de tanta gent repetint als mitjans aquesta mentida, de que som més pobres, s'agraeix quan algú diu l'evident veritat: que vivim en mig de la riquesa, però que ens la treuen de les mans. Com per exemple aquest article d'Emmanuel Rodríguez, del col·lectiu Traficantes de Sueños, publicat al periòdic Diagonal.

Mentre els sindicats majoritaris es pensen i repensen la possibilitat d'arribar a estudiar  si aquest podria arribar a ser un moment potser prou adient per potser convocar una vaga general -però sense gaire pressa, no patim-, la patronal i la dreta estan realitzant una maniobra que si la plantegèssim en termes militars seria  com l'"explotació de l'èxit": davant el desconcert i la desfeta de l'enemic derrotat (en aquest cas l'esquerra institucional i sindical majoritària) aprofiten per apretar en l'ofensiva i plantegen mesures que fa simplement uns mesos ens haurien sonat a ciència ficció. Mesures que probablement acabarien de destruir la minsa regulació encara existent a les relacions laborals ("mercat de treball", en terminologia neoliberal), tals com que l'acomiadament els hi costi la meitat, o bé poder acomiadar als treballadors per faltar vuit dies de manera justificada a la feina en dos mesos. Sense manies, aprofiten un moment que els hi és favorable: el govern està al seu moment més baix de popularitat, i els sindicats majoritaris ni es plantegen en termes reals la possibilitat de plantar cara a aquest gir a la dreta.

Us reproduïm l'article "La CEOE, a por todas", escrit per l'economista Pedro Montes, aparegut al Diagonal nº 122, del passat 22 de març, i traduït al català pels companys de la CGT de Catalunya.