cinema

Les vagues les fem les obreres i els obrers. Unim la nostra força i aturem la producció. Demostrem així que som les úniques imprescindibles en el procés productiu, alhora que ens empoderem de cara, si s'esdevé el cas i les circumstàncies històriques ens són propícies, a prendre el control de la producció; vaga general revolucionària se'n diu.

La Generalitat de les quatre províncies ha aprovat finalment una Llei que entre altres coses intenta normalitzar l’ús de la llengua catalana en el món del cinema, un àmbit que resulta especialment preocupant perquè després de 30 anys i acabades les prohibicions franquistes la substitució lingüística continua, ara ja no per culpa de l’Estat que la prohibeix sinó per l’obsessió espanyola i espanyolista dels amos d’aquest sector. El mercat és tan assassí amb el català com ho era l’Estat franquista, almenys en el cinema. No em val el fet de dir que la gent no vol veure pel·lícules en català perquè bé que es miren TV3 i la resta de cadenes que emeten en català i aquests arguments ja van ser derrotats àmpliament per la realitat fa anys en altres àmbits on el català suposadament tampoc era “desitjat”. Tampoc em val dir que la Llei “obliga i no volem obligacions” perquè la nostra és una llengua minoritzada i per tant no es troba en igualtat de condicions davant d’una altra que ha tingut sempre el poder amb ella i que té ara i sempre molts més parlants que la nostra. O hi ha “obligació” a disposar de pel·lícules en la nostra llengua o no hi ha llengua, així de clar.