banca

Article de Josep Manel Busqueta, membre del seminari d'economia Taifa, publicat al setmanari la Directa el passat 24 d'octubre de 2010.

El cap de setmana del 15 i 16 d’octubre, mentre la majoria de les ciutats del món bullia d’indignació popular davant la presa de pèl global que suposen les mesures preses davant la crisi, assistíem a l’enèsima reunió de ministres de finances, ara en preparació de la també enèsima cimera del G-20 que s’ha de celebrar a Canes els dies 2 i 3 de novembre. Lluny del glamur dels i les artistes del setè art que anualment desfilen per la catifa vermella, tot sembla indicar que en aquesta població francesa assistirem a una posada en escena d’un nou capítol de la tràgica i horrorosa sèrie del “salvament del capitalisme”.

L'article, de Vicenç Navarro, que ha esta publicat el passat 15 de novembre a Rebelion, analitza el paper que pot jugar la banca pública a l'economia d'un país comparant els casos nordamericà i espanyol. En el cas espanyol la banca pública va ser privatitzada i l'autor considera que la seua actual inexistència és un dels frens per a la recuperació econòmica. Navarro posa l'exemple de dos estats North Dakota, als EUA, i Noruega, en els quals la banca pública té un paper clau en la dinamització de l'economia.

Us reproduïm aquest article de Vicenç Navarro, publicat al diari Público el passat 3 de març de 2011 i traduït al català pels companys del web de la CGT Catalunya.

Una de les conseqüències que el domini de les forces conservadores va tenir en el procés de Transició de la dictadura a la democràcia a Espanya ha estat l’excessiva influència de poders fàctics, com la banca, sobre l’Estat.

Article de Luis Picazo Casariego, aparegut seu blog "No sin mi bici" el passat 23 de gener, traduït al català pels companys del web de la CGT de Catalunya. D'obligada lectura. El ressaltat d'algunes parts és nostre.

Recentment ens han sorprès els esdeveniments de Tunísia que han desembocat en la fugida del tirà Ben Alí, tan demòcrata per a Occident fins a abans-d’ahir i alumne exemplar del FMI. No obstant això, una altra “revolució” que té lloc des de fa dos anys ha estat convenientment silenciada pels mitjans de comunicació al servei de les plutocràcies europees. Ha passat a la mateixa Europa (en el sentit geopolític), en un país amb la democràcia probablement més antiga del món, els orígens del qual es remunten a l’any 930, i que va ocupar el primer lloc en l’informe de l’ONU de l’Índex de Desenvolupament Humà de 2007/2008. Endevineu de quin país es tracta? Estic segur que la majoria no té ni idea, com no la tenia jo fins que m’he assabentat per casualitat (a pesar d’haver estat allí al 2009 i al 2010). Es tracta d’Islàndia, on es va fer dimitir a un govern al complet, es van nacionalitzar els principals bancs, es va decidir no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda a causa de la seva execrable política financera i s’acaba de crear una assemblea popular per a reescriure la seva constitució. I tot això de forma pacífica: a cop de cassola, crits i precís llançament d’ous. Aquesta ha estat una revolució contra el poder polític-financer neoliberal que ens ha conduït fins a la crisi actual. Heus aquí per què no s’han donat a conèixer tot just aquests fets durant dos anys o s’ha informat de manera frívola i de passada: Què passaria si la resta de ciutadans europeus prenguessin exemple? I de passada confirmem, una vegada més per si encara no estava clar, al servei de qui estan els mitjans de comunicació i com ens restringeixen el dret a la informació en la plutocràcia globalitzada de Planeta SA.

(Vinyeta de Manel Fontdevila publicada al diari Público el passat 1 de febrer)

Avui, 7 de desembre, és el dia en què un grup de gent s'ha autoconvocat a través de les xarxes socials per començar a retirar els seus diners dels bancs. Al marge de l'èxit real que pugui tenir l'acció, aquesta convocatòria servirà per fer palès quin és avui l'enemic de molta gent, quins són els beneficiaris de les retallades socials i laborals, i com aquest sistema financer no té cap més base real que la confiança que la gent pugui tenir-hi.

D'altra banda, el passat 3 de desembre, la gent de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca va aconseguir, per segona vegada, aturar el desnonament de Lluís Martín, veí de La Bisbal del Penedès, desnonament promogut per Catalunya Caixa. Cal destacar que el desallotjament es va poder evitar per la concentració de gent que donava suport a Lluís i el seu fill de nou anys, si aquest recolzament no s'hagués produit, s'hauria executat el desnonament de la mateixa manera que se'n fan d'altres, sense publicitat i sense que els afectats sàpiguen que hi ha col·lectius on es poden organitzar per lluitar. Cal afegir, però, que el tema no s'ha solucionat i què el jutge ha ajornat el procés d'execució hipotecària tot deixant en mans de l'entitat financera que prengui la decisió de concedir, o no, una moratòria al veí afectat fins que aquest trobi feina. A hores d'ara no tenim constància de que Catalunya Caixa hagi pres cap decisió ni hagi fet cap declaració.

I des del dia 30 de novembre, José Luis Burgos es troba en vaga de fam davant de les oficines del Banc de Santander situades al número 5 del Passeig de Gràcia de Barcelona. El motiu és que aquesta persona ha deixat de treballar pel seu greu estat de salut, reconegut oficialment per les autoritats sanitàries; però amb la pensió d'invalidesa que cobra ara no pot fer front a la hipoteca que estava pagant. La solució del banc: fer-lo fora de casa seva. Tot seguit reproduim la carta que ha escrit adreçada a tota la gent que li està donant suport.

Després del rescat de Grècia ha arribat el d'Irlanda. Per tal d'assegurar els beneficis de la banca i dels especuladors financers, els ciutadans irlandesos s'hauran d'empobrir, amb mesures com l'acomiadament de 25.000 funcionaris o la baixada de les pensions un 10%. I cada cop sembla més probable que després li tocarà el torn a Portugal, i després a nosaltres. Davant d'aquesta obscenitat, i vista la impotència de les formes clàssiques d'acció política, estan sorgint iniciatives ciutadanes de protesta i lluita contra aquesta situació.

Una d'aquestes iniciatives és la que anuncia  l'ex-futbolista francès Eric Cantona al vídeo. Es tracta de retirar els diners dels bancs, de forma massiva, el dia 7 de desembre. Com es diu en el vídeo, fem vagues i no passa res, ens manifestem i se'n foten, per tant, cal anar més enllà i colpejar-los on pot fer-los mal de debò.

Un altra acció, més propera, tindrà lloc a Barcelona el 30 de novembre, quan José Luis Burgos, que es troba en un procés d'execució hipotecària, iniciarà davant de la sucursal del Banc Santander ubicada al Passeig de Gràcia número 5, una vaga de fam per tal de denunciar la usura bancària i el frau hipotecari del qual ha estat víctima. Però també per denunciar un sistema pervers que permet que centenars de milers de famílies es quedin al carrer mentre que les entitats financeres acumulen centenars de milers de pisos buits que no estan acomplint la seva funció social. Aquesta acció, que compta amb el suport d'ATTAC i de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, anirà acompanyada d'una concentració, amb actuacions musicals, des de les 10:30 fins a les 20 hores.

Tot seguit reproduim les convocatòries a l'acció de retirada de diners dels bancs del dia 7 de desembre, Bankrun, i de l'acció de protesta a Barcelona del dia 30 de novembre.

Via el nostre formulari de publicació hem rebut aquest text de Salva Torres, membre de l'associació pel lloguer públic assequible 500x20 de Nou Barris, Barcelona.

"Un recorregut per la situació econòmica i la decisiva política de recolzament governamental a la banca i al lobby del totxo i les infraestructures per tal de mantenir artificialment el valor del parc d'habitatges buits a l'Estat espanyol.

Fem un repàs a la premsa d'avui dia 20 de maig de 2010. Primer titular: el govern espanyol aprova el pla de retallades. Segon titular: els sindicats grecs tornen al carrer amb una nova vaga general. I aquí, ens preguntem, quan? Continuem amb les preguntes. Quanta gent sap que la Seguretat Social té superàvit i que malgrat això congelaran (que és sinònim de retallar) les pensions l'any que vé? per aprofitar calés d'un sistema de pensions molt sostenible encara malgrat el que diguin els agoreros del capital per tapar d'altres forats dels quals els pensionistes no en són culpables precisament. A Romania per cert, ja ha començat la rebelió dels pensionistes contra aquesta mena de retallades.

Quanta gent sap que mentre es retallen sous de treballadors públics i pensions, mentre es degraden (per tal que la gent es passi a la privada), privatitzen i retallen serveis públics que constitueixen la nostra riquesa col·lectiva i que fins fa poc es podien considerar com realment universals com l'educació i la sanitat,  els bancs espanyols i catalans han rebut 220.000 milions d'euros per tapar els seus forats. Sense contrapartides. Aquells calés que  els hi roben als treballadors i als serveis públics, als pensionistes i a les escoles i hospitals públics se'ls concedeix sense contrapartides als bancs. 5000 euros per cada ciutadà. Un robatori 400.000 vegades més important que el frau de l'Enric Durán. Amb la diferència de que aquest d'ara s'ha practicat contra els sectors i els recursos més vulnerables de la societat. Amb la diferència de que contràriament del què passarà probablement i malauradament en el cas de l'Enric, aquí no pagarà ningú. I menys els bancs. Robatori perpetrat amb la participació estelar dels partits de l'esquerra institucional (PSC, ICV, ERC), per acció, per associació o per omissió, ja que en cap moment denuncien la situació ni molt menys trenquen els pactes de govern que mantenen a diferents institucions. Al contrari.

Però per sort a banda de la ja reconeguda i potent resposta del poble grec contra aquestes retallades, sembla que comencen a sorgir respostes arreu d'Europa contra aquests robatoris perpetrat pels lladres de sempre, amb el suport de l'esquerra institucional de sempre, contra les víctimes de sempre. A Romania, es comencen a manifestar treballadors públics i pensionistes, malgrat la criminalització mediàtica. A Islàndia, els seus habitants van refusar en referèndum el passat 6 de març la decisió del seu parlament de pagar  3800 milions d'euros exigits per l'FMI (12.000 euros per habitant). Un refús amb un percentatge esfereïdor, del 93%, més que l'opció C al referèndum de la Diagonal. Sobre aquesta qüestió, us reproduïm l'article "Insurrecció democràtica", escrit per Xavier Diez i reproduït  pel diari El Punt.

I aquí, continuem preguntant-nos, quan? fins quan?

Darrerament es poden veure enganxines amb el text "Botín, devuélvenos nuestros ahorros!" a façanes i caixers automàtics del Banc Santander. I és que aquest banc s'ha afegit a la pràctica que es va batejar com a corralito a l'Argentina: determinats clients que van invertir en un fons immobiliari no poden treure els seus diners del banc. Per saber-ne més d'aquest banc, i de les seves pràctiques a l'actual context de crisi, presentem un article aparegut a l'edició càntabra del periòdic Diagonal on s'hi fa un repàs de la seva trajectòria i que serveix com a recordatori de com funciona el negoci bancari. Només avancem un exemple: mentre l'any passat la mitjana de desnonaments a la ciutat de Barcelona era de 12 diaris, enguany aquesta xifra s'ha duplicat i fins i tot hi ha dies que se n'arriben a fer 30. Normalment és gent que no pot pagar més la hipoteca al banc. Però recordem que els diners que presten els bancs, en contra de l'opinió comuna, no procedeixen dels dipòsits dels clients del banc, sinó que són diner creat del no-res pel mateix banc en el moment de concedir el préstec. Hi ha gent que està perdent casa seva perquè no pot tornar al banc uns diners que aquest banc mai no havia tingut.

Si alguna cosa no ha canviat en aquests temps de crisi és el discurs que fan servir tota mena de suposats "especialistes" que s'afanyen a presentar-nos les seves consignes com la conclusió de profundes anàlisis d'una ciència econòmica que ja sospitem que no existeix. S'han passat anys recitant el mantra de "flexibilització, modernització, competitivitat", això sí, posant un to de veu molt convençut i expressant-se amb l'arrogància de qui sap que l'enemic (la classe treballadora) ha estat derrotat i és incapaç de plantar cara. Incapaç de sortir-se'n d'aquest catecisme de l'economista neoliberal, el president del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, ens acaba de "sorprendre" amb la seva "innovadora" proposta: abaratir l'acomiadament. Costa d'entendre que tants anys d'estudi només donin per això: fa vint o trenta anys que els de la seva colla repeteixen el mateix. Ja cansen.