Anarcosindicalisme

Aquest any es compleixen 100 anys d'una vaga, la vaga de "la Canadenca", que va comportar finalment que s'aconseguís l'històric avenç de la jornada de 8 hores diàries de treball. Aquells avenços del segle passat pels quals es va lluitar de manera dura, unitària i sense concessions ara són amenaçats per "reformes" i retallades producte d'una lògica "dels mercats" a la que faríem bé d'anomenar-li pel seu veritable nom, lògica del capital. Faríem bé de repassar la història d'aquell període no només per un exercici nostàlgic de memòria històrica, si no també per  recuperar les moltes lliçons que en podem agafar sobre la lluita d'aquells treballadors d'aquest país. Us reproduïm aquest article de'n Pau Juvillà.

El 12 de setembre de 1911, ara fa 100 anys, es fundava a Toronto la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, mes coneguda com “la Canadiense”, una empresa que va dur a terme la electrificació d'una part del principat i va construir infrastructures d’importància com el canal industrial de Seròs i les preses de Camarasa i Sant Antoni.

La lluita està en el carrer i en els llocs de treball, en defensa dels nostres drets

Manifest unitari a la població de Catalunya

El dia 29 de setembre hi ha convocada una jornada de lluita per part del sindicalisme alternatiu, inclós l'anarcosindicalisme: CGT, CNT Catalunya, CNT-AIT, COBAS, COS, IAC. Us reproduïm el seu manifest unitari. Més informació sobre les diverses convocatòries d'aquesta jornada de lluita per exemple al web de la CGT de Catalunya.

El 29 de setembre de l’any passat, des del sindicalisme institucional fins al sindicalisme de classe i reivindicatiu, es va convocar una Vaga General, amb l’objectiu d’aturar les mesures neoliberals que dictaven les institucions capitalistes, i que tant el govern espanyol com el català, amb el suport dels respectius parlaments, aplicaven submissament. Aquestes mesures van ser un atac més als drets de tots els treballadors i treballadores, generant més riquesa als qui han provocat la “crisi”, el capital financer i productiu.

Article de Pau Juvillà,  publicat al setmanari El Triangle del 6 d'octubre de 2010.

Joan Peiró definia a Problemes de l’anarquisme i del sindicalisme, el sindicat com “l’instrument per a la defensa de classe” i afegia: “La defensa de classe enfront de la burgesia que com a classe apareix sempre compacta en la defensa dels seus interessos, només pot desenvolupar-se eficaçment mitjançant la unió del proletariat en un fort bloc d’oposició; i aquesta unió no és realitzable en cap cas per una espontània coincidència ideològica i sempre per la correlació dels interessos comuns de classe”.

Davant la presentació per part del president espanyol Zapatero de les mesures de reajustament econòmic dictades pel Fons Monetari Internacional per a l'Estat espanyol, la línia que separa la lucidesa de la imbecil·litat s'ha fet més fràgil. Les paraules per definir la situació són compartides pels mitjans que viuen abonats a justificar, sempre i sota qualsevol concepte, qui mana i tal com ho fa. Es diu que les mesures (reducció del sou dels funcionaris, no retroactivitat en els demandes d'ajudes de la Llei de Dependència, desaparició del xec nadó, etc.) són imprescindibles i manés qui manés les hauria d'haver aplicat. Els “analistes” se centren a dir que aquest no és el problema i que aquest es troba en el fet de Zapatero ha tardat massa a aplicar-les, en si cal una altra reforma laboral... Aquests analistes de columna diària i menjadora evident, habituals de les pàgines dels diaris salmó o de les seccions titulades pretensiosament com a ”Economia” obliden un punt bàsic explicitat per la situació econòmica actual, tant a l'Estat espanyol com a la resta de la Unió Europea, que a mi em sembla molt més important i destacable que cap altre. Obliden, sense cap mena de pudor, anomenar les coses pel seu nom i explicar que si el sistema polític democràtic (aquesta democràcia representativa, parlamentària i burgesa, no ho oblidem) només té una forma possible de funcionament econòmic i prohibeix expressament les que pretenen repartir els beneficis econòmics entre tothom i alhora evitar l'exclusió social, el que tenim davant i al nostre voltant no és una “democràcia”. Totes sabem que a aquest sistema polític amb una sola possibilitat sempre se l'ha anomenat “dictadura de dretes”. I davant la dictadura, ens són vàlides les maneres de sempre i qualsevol altre que ens pugui portar vers el camí de fer possible la tria, que sempre haurà de ser entre més d'una opció. Al totalitarisme, se'l combat amb tots els mètodes possibles; això sí, sense perdre els papers ni esdevenir més autoritari ni militarista que qui combatem.

Si hi ha una cosa que aquesta crisi ens està deixant clara, és que la lluita contra la mateixa, contra els seus causants, i sobretot contra aquells que estan aprofitant aquesta situació per atacar drets socials i laborals que ens pensàvem garantits, ha de ser unitària, i internacional. Unitària de tots aquells que realment es vulguin afegir a oposar-se l'actual estat de les coses més enllà d'aturades parcials, sectorials i limitades. Internacional perquè ara que els països europeus ja no tenen ni sobirania per poder desobeir els diktats de Brusel·les, l'única oposició eficaç serà aquella que es practiqui des del carrer i a tot el territori sotmès a la Unió Europea.

Us reproduïm el manifest del sindicalisme alternatiu europeu contra la crisi, on es planteja un calendari de mobilitzacions, i un altre on diverses organitzacions del sindicalisme alternatiu europeu donen suport als treballadors grecs en la seva vaga general del passat 5 de maig. Us recomanem també la nota de premsa del sindicat CNT davant del paquet de mesures "contra la crisi" aprovat pel govern Zapatero el passat 12 de maig i us recordem que la CGT ha fet una crida a participar en les Marxes contra la crisi que culminaran demà 16 de maig a Madrid.

La Freie Arbeiter-Union és un sindicat alemany de tall anarcosindicalista organitzat arreu del país amb més de 40 grups locals. Una recent sentència judicial prohibeix la seva activitat sindical a Berlín, al no reconèixer a la citada organització el seu caràcter de sindicat. Tot això es produeix en un context de conflicte laboral als Neue Babylon Berlín GmbH, uns cinemes, els Kino, sembla que "progres" de Berlín, de caràcter semipúblics (subvencionats). La sentència judicial priva a FAU Berlin del seu dret de participar activament al conflicte, i a més li prohibeix autodenominar-se com a sindicat. La FAU Berlin està mobilitzant-se contra aquesta sentència.

Aquesta sentència és un pas més contra la llibertat sindical europea, limita els drets dels treballadors a organitzar-se i a determinar com i amb qui volen organitzar-se i lluitar per la consecució dels seus drets. Amb una crisi com la que tenim a sobre, sentències com aquesta són molt explicatives del futur sindical què ens espera: o negocies els teus drets via els sindicats auto-anomenats majoritaris, o bé simplement et situes fóra de la legalitat vigent.

Us reproduïm el comunicat enviat per la FAU de Berlín i us animem a que escriviu cartes de protesta contra aquesta decisió judicial.

Enguany es compleixen els cinquanta anys de la mort d'en Quico Sabaté. Francesc Sabaté i Llopart, nascut a L'Hospitalet de Llobregat el 1913, va ser militant anarquista, combatent a la guerra del 1936-39, exiliat a França i, a partir de l'any 43, va participar al maquis, la guerrilla contra la dictadura franquista, on també hi varen lluitar gent com Marcel·lí Massana i Bancells, Ramon Vila i Capdevila o Josep Lluís i Facerias. Va morir a Sant Celoni, on és enterrat, el 1960, tirotejat per la guàrdia civil i el somatent, un cos paramilitar que el franquisme havia ressucitat per a combatre els maquis. Val a dir que cada 5 de gener, aniversari de la seva mort, se li ret homenatge al cementiri de Sant Celoni, també enguany, a les 12 del migdia.

Per a conèixer més sobre en Quico Sabaté i sobre els maquis en general, és recomanable el llibre Sabaté, guerrilla urbana en España (1945-1960), d'Antonio Téllez Solà, editat per Virus, així com el projecte Marxa Homenatge als Maquis, que des de l'any 1998 organitza cada estiu una marxa pels escenaris on van combatre.

Amb l'objectiu de retre homenatge a Quico Sabaté i de divulgar la lluita armada contra el franquisme, un seguit d'organitzacions han creat la Comissió 50 Anys Quico Sabaté, que aniran programant activitats durant aquest any, tal i com expliquen en el següent comunicat.

Si durant l'any 2009 es va celebrar el centenari de la Setmana Tràgica i del tràgic afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, durant l'any 2010 es celebra el centenari de l'anarcosindicalisme, en el cas de l'estat espanyol, amb la creació de la Confederació Nacional del Treball. I què és l'anarcosindicalisme? doncs un mitjà d'organització i un mètode de lluita i d'acció (directa) dels treballadors. Ni més ni menys que això, però que en els temps que corren, amb l'entreguisme al que ens tenen acostumats les organitzacions sindicals majoritàries, aquesta mena d'expressions ens sonen terriblement anacròniques.

Us reproduïm el comunicat "1910-2010: Cent anys d'anarcosindicalisme" emès per l'organització CGT i el comunicat "CNT, 1910-2010: un segle d'anarcosindicalisme", emès per la CNT de Barcelona.