alimentació

L'Observatori DESC (Drets Econòmics, Socials i Culturals) ha publicat al seu web i es poden descarregar en format pdf les publicacions "El Dret a la Ciutat" i, amb motiu del Dia Mundial de l'Alimentació que va tenir lloc el passat 11 d'octubre, "Reivindicant els drets humans: el repte de la rendició de comptes". Tot seguit reproduim les dues ressenyes que en fa l'Observatori sobre aquestes publicacions.

El Dret a la Ciutat

Autors: Jordi Borja, Zaida Muixí, Josep Mª Montaner, Aida Guillén, Gerardo Pisarello, Jaume Saura, i Lorena Zarate

Setena publicació de la col·leció "Drets Humans Emergents" elaborada conjuntament entre lInstitut de Drets Humans de Catalunya i l Observatori DESC en la qual s'aborda el "dret a la ciutat" a partir de tres grans apartats.

En el primer, es defineix el dret a la ciutat en el marc dels drets emergents, es tracten els orígens del concepte i lllurs possibilitats, i quines són les lluites dutes a terme, en especial a Amèrica Llatina.

En el segon bloc es tracten diferents dimensions del dret a la ciutat com ara la seguretat, l'espai públic, i la ciutat des d'una perspectiva de gènere.

Per últim, el tercer apartat, està dedicat a plantejar reptes i propostes concretes per a la ciutat Barcelona.

Article de Vicent Boix publicat a la revista "Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas".

Des de fa un any el món es troba ficat de ple en una crisi alimentària degut a l'increment en els preus d'alguns aliments. Els primers balanços socials conseqüència d'aquest terratrèmol els va donar a conèixer el Banc Mundial (BM) a mitjans de febrer del 2011, anunciant que enguany el nombre de gent que passa gana podria créixer en 75 milions [1] fins assolir un total de 1000 milions; complicant-se d'aquesta manera el primer dels Objectius del Mil·leni, que es compromet a reduir a la meitat el percentatge de persones famolenques. L'augment també està sent una llosa per a les pobres economies familiars, que destinen entre un 50 i un 80% del pressupost a la compra de queviures. Segons un informe recent del BM, l'increment dels preus als països asiàtics ha oscil·lat el 10%, cosa que podria empènyer 64 milions de persones a la pobresa. [2]

Com ens explica Esther Vivas en aquest vídeo d'Attac tv, la fam que ara pateix el poble somali no té el seu origen principal en la sequera, sinó en el fet de que els aliments s'han convertit en una matèria primera sotmesa a les especulacions financeres i al fenomen de l'acaparament de terres: grans extensions de terra africana són propietat de multinacionals o de governs estrangers i queden fora de l'abast de les poblacions locals.

Reproduim també el comunicat sobre el cas que ha fet públic la Xarxa per l'Abolició del Deute Extern

Des que, als anys 90, la desregularització dels mercats de matèries primeres va portar a la compra-venda dels aliments a través dels anomenats mercats de futurs –acords per fer transaccions de mercaderies físiques en un temps futur establert–, l’especulació en aquest camp ha augmentat fins a representar un 75% del sector agrícola. Un exemple d’això el trobem en el “dipòsit 100% natural” de Catalunya Caixa, que inverteix directament en productes bàsics com el sucre, el cafè i el blat de moro, fent-ne augmentar els preus.

En l’article que us presentem, publicat al número 221 de La Directa, Esther Vivas repassa les causes de l’actual crisi alimentària –l’especulació amb els aliments, el pas dels inversos en hipoteques cap a mercats més segurs en època de crisi, l’augment del preu del petroli i de la demanda d’agrocombustibles–, comenta com aquesta crisi ha estat un dels factors detonants de les revoltes al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà i proposa la sobirania alimentària com a alternativa.

Blog de Jordi Martí i Font

“El 2010 el preu del sucre es va incrementar un 61,3% i previsiblement seguirà creixent perquè, entre altres motius, la demanda és superior a la producció. El consum de cafè continuarà creixent i, segons tots els experts, la recessió actual hi tindrà un impacte mínim. El consum de blat de moro també continuarà en ascens per causa de la demanda per al consum humà i de la seva utilització per a la producció de biocombustibles”.

Què us sembla? Un fragment d'article d'un d'aquests diaris de premsa groga de color salmó? Un trosset, pescat al vol, d'algun discurs poc profund d'algun dirigent ja sigui del FMI o de l'OMC? El locutor de “Valor afegit” o un qualsevol d'Intereconomía traduït al català? La mínima expressió de les mentides mundials en alimentació en la veu d'algun presentador d'un programa de debat seriós a la Teletrès? O el començament de la classe d'un professor d'Economia d'ESADE o de la Ramon Llull?

Res de tot això sinó tot el contrari.

En aquest article, publicat al número 108 de la revista Viento Sur, la seva autora, Esther Vivas, explica la història i l'actualitat de les cooperatives de consum agroecològic.

En un món on la producció d'aliments està cada cop més industrialitzada i on la distribució resta en mans d'unes poques empreses que controlen el mercat, les cooperatives de consum representen una alternativa no només en el sentit de "menjar bé", és a dir, menjar productes que han tingut un procés d'elaboració ecològic, sinó també una distribucio més justa, saltant-se tota la cadena d'intermediaris i posant directament en contacte el pagès i el consumidor.

Anar a comprar al supermercat s’ha convertit en una pràctica quotidiana. De fet, un 80% de les nostres compres es porten a terme en grans cadenes de distribució com ara Carrefour, Alcampo, Eroski, El Corte Inglés i Mercadona, etc. Malgrat que mengem i consumim diàriament, i molt sovint ho fem mitjançant la compra en supermercats, poques vegades ens aturem a pensar en les conseqüències que aquest model té per tots aquells que participen en la cadena de comercialització: pagesos, treballadors, consumidors, comerç local. Ara pot ser un bon moment per plantejar-nos aquestes qüestions.

Els recents enfrontaments esdevinguts al Perú al voltant de l'ús de la selva amazònica, poden servir-nos per a recordar que el saqueig de terres fèrtils és un fenomen cada vegada més extès. De moment, al Perú, els indígenes han guanyat una batalla i han aconseguit la suspensió dels decrets que els desposseïen de les seves terres per a posar-les en mans d'empreses transnacionals. Però mentre en el cas peruà anaven al darrere del petroli, en altres indrets del món no són ni el petroli ni els minerals l'objectiu del saqueig, sinó les terres fèrtils com a productores d'aliments. Encara que el fenomen ve de lluny, està agafant més embranzida darrerament. De lluny ja ve, per exemple, que el bestiar criat a Catalunya és alimentat amb soja conreada a Sudamèrica. I el fenomen nou és que empreses transnacionals i governs de països rics estan comprant, no ja els aliments, sinó directament la terra per a produir-los, a països pobres, expropiant pel camí als pagesos de les zones afectades. Empreses de països industrialitzats i densament poblats com el Japó o Corea del Sud, o les monarquies petrolieres del Golf Pèrsic, acaparen terres a l'Àfrica i altres indrets amb l'objectiu de produir aliments per a les seves pròpies poblacions i també biocombustibles.

Hi ha gent que va caure malalta de grip porcina per a morir, poc dies després, de grip nova. El canvi oficial de nom de la malaltia és simptomàtic de com una part d'aquesta història resta en la foscor per interessos econòmics. Així ens diuen que cal esternudar sobre un mocador de paper, rentar-se sovint les mans, etc. Però res no diuen sobre les condicions fastigoses en què viuen els porcs a les granges industrials, amuntegats, sense moure's, i menjant porqueria procedent d'altres granges, com les avícoles, cosa que facilita la recombinació de virus. Per tant, grip nova, res de porcina, no sigui que aquesta indústria s'hagi de plantejar canvis que facin minvar la seva taxa de beneficis. També imaginem que cap persona no tornarà a encomanar-se el mal de les vaques boges, sinó l'encefalopatia espongiforme i ja cal que vagin buscant nom alternatiu per a la propera epidèmia de grip aviària, potser la indústria del pollastre podria proposar-ne alguns. I l'altre actor que roman a les fosques en aquesta història és la indústria farmacèutica. Fa uns dies la ministra de Sanitat informava que tenien vuit milions de dosis d'antiviral en pols (per allargar-ne la conservació) i que a un hospital militar s'encarregarien d'encapsular-les per tal de tenir-les enllestides. Però afegia que per a poder fer aquesta manipulació, s'havia signat un acord amb Roche, transnacional farmacèutica amb seu a Suïssa, propietària de la patent d'aquest medicament. Segons l'acord, Roche autoritzava, literalment, l'Estat espanyol a fer l'encapsulament de l'antiviral. Cal recordar que el medicament ja era propietat de l'estat espanyol des de feia uns anys quan va comprar-ne durant la pandèmia de grip aviària i que finalment no es va fer servir. Però resulta que, sense el permís de l'empresa Roche, el govern no podia deixar-lo enllestit per al seu ús immediat. Realment és ben curiós, per no dir-ne escandalós i inadmissible, que per a poder dur a la pràctica polítiques sanitàries públiques que garanteixin la salut de la població, els governs hagin de demanar permís a una empresa privada.

Els dies 27 i 28 de gener el govern espanyol acollirà una reunió de la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura) que versarà sobre la Seguretat Alimentària. Poca gent es para a pensar en les grans transformacions que està patint el sector de la producció i distribució d'aliments i, en conseqüència, la inseguretat alimentària, econòmica, ecològica i sanitària que està provocant. Aquestes transformacions, enmarcades dins del procés de globalització neoliberal i, per tant, impulsades, entre altres organitzacions, per la pròpia FAO, porten a pensar si aquesta institució no és més aviat un problema que no pas una suposada solució.