Alemanya

Us reproduïm aquest breu article de Roger Suso sobre l'acampada de l'Alexanderplatz berlinesa, iniciada el passat 20 d'agost. Més informació a twitter amb l'etiqueta (hashtag) #Alex11 i al web de l'acampada berlinesa acampadaberlin.blogspot.com.

Inspirades en l’exemple de les acampades i àgores públiques i polítiques de Puerta del Sol, Syntagma i Tahrir, un centenar de joves berlineses es reuneixen, des de dissabte 20 d’agost, des de després d’una manifestació, a la principal plaça de la ciutat, Alexanderplatz, amb la intenció d’establir un campament de protesta. Les persones que participen de l’aCAMPadaBLN o #Alex11, convocades des del grup de Facebook “Echte Demokratie jetzt” (Democràcia real ja), pretenen acampar, des d’aleshores, amb tendes de campanya, amb la finalitat de manifestar-se “en contra de diversos esdeveniments polítics que no són compatibles amb el lliure ordre democràtic fonamental de la República Federal d’Alemanya” com ara els rescats bancaris amb diner públic, el Pacte de l’Euro, la intenció del govern Merkel d’establir un govern econòmic europeu, l’impopular subsidi d’atur de llarga duració Hartz IV, o la política de feina a 1€/h (Ein-Euro-Job). L’espectre de la indignació és gran i els temes, en assemblea en cercle, tan variats com la gent que hi participa. Estrictament parlant, l’acampada de protesta consisteix només d’un estand d’informació sota una carpa de plàstic que protegeix del fort sol i dels ruixats d’estiu. També d’una bicicleta rickshaw. Les tendes no estan muntades, estan prohibides, com també els matalassos, els coixins i les cadires. En lloc de grans pancartes, pintades amb guix a terra. I dormir, també està prohibit. La presència policial és aclaparadora i les agents vetllen perquè no s’ignorin les prohibicions. Ben entrada la nit, qui s’adorm és despertat per la policia.

El passat febrer es va celebrar a Berlín un referèndum demanant la  publicació del contracte de la companyia d'aigües de Berlín, gràcies a la campanya que va realitzar la Plataforma Berlin Wassertisch ("Taula de l'aigua de Berlín"), partidària de la repropiació pública del servei de la companyia d'aigües. A Itàlia és prevista la celebració d'un referéndum estatal per tal d'aconseguir en definitiva la mateixa cosa: considerar l'aigua com a servei públic. A casa nostra, entre d'altres, hi ha una campanya ciutadana a la ciutat de Banyoles contra la creació d'una empresa mixta per part del consistori per gestionar l'aigua de la ciutat. Us reproduïm l'article "La privatització de l'aigua de Berlín, i perquè a nosaltres els madrilenys ens hauria d'interessar", de Matteo Guainazzi i publicat al web d'Attac Espanya.

En 1999 el govern de “gran coalició” –democratacristians i socialdemòcrates– al poder a la ciutat de Berlín va aprovar la venda del 49.9% de les accions de la societat Berlín WasserBetrieb (BWB) a un consorci constituït per dues multinacionals globals: la francesa Veolia i l'alemanya RWE, propietària entre d'altres de RWE/Thames al seu torn responsable de la gestió de l'aigua a Londres. Amb aquest acte es tancava un llarg procés de privatització de l'empresa que proveeïx aigua als 3.5 milions de ciutadans de Berlín. Un pas essencial en aquest procés va ser la transformació de l'empresa pública BWB en una “institució de dret públic”, una forma legal que – malgrat el nom – està fundada en el dret que regula les societats anònimes. Amb aquesta transformació s'obria el pas no només a la futura participació d'empreses privades en el capital i en la gestió de BWB, sinó també a l'expansió del seu negoci a nivell nacional i internacional.

Us reproduïm aquest article d'Angela Klein publicat a Europe-Solidaire, traduït per Faustino Eguberri  i reproduït en castellà a la revista Viento Sur.

L'espectacular creixement del Producte Nacional Brut del 3,6% l'any passat ha estat alimentat sobretot pels estats del BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina), per una banda doncs per països productors de matèries primeres i d'altra banda per Xina, que, al novembre de 2008, havia llançat un programa conjuntural de 390 mil milions d'euros, que jugarà el paper de locomotora per al conjunt de la regió d'Àsia del sud-est. Les exportacions de mercaderies en direcció a Brasil han progressat el 61,3% en 2010, les enviades a Xina el 55,5% i les de Rússia el 18,3%. La prima a la renovació de cotxes i el programa conjuntural han fet la resta -instruments clàssicament keynesianos.

Article de Raimundo Viejo Viñas

20 anys després de la caiguda del mur i del què hauria hagut de ser el final de la història (com se'ns va vendre llavors), doncs aquesta eppur si muove. El paradigma econòmic dels vencedors de la guerra freda ens ha portat a una altra crisi econòmica, mentre no s'encara el canvi del model de producció des d'una economia del petroli cap a una economia solar.

El que va ser el món del socialisme real és menyspreat i atacat, que si la socialització de la misèria, que si una economia de funcionaris, que si les vagues de fam a Cuba (mentre s'obliden aquelles que no interessen, com ara les dels maputxes xilens), etc. Però curiosament aquells règims fonamentats en el treball provaven de garantir uns mínims socials públics (habitatge, cultura, educació, pensions, sanitat, feina, etc) que ara mateix les economies fonamentades sobre el capital són absolutament incapaces de garantir, ni ho volen.

Pitjor encara, les parts majoritàries d'aquell corrent polític que enteníem per esquerra s'entesten en no tocar en absolut les bases d'unes economies basades en el capital, movent-se únicament en aquells aspectes post-materialistes (bodes gais, laicisme, etc) que no toquen en absolut els beneficis del capital. I per tant, amb aquestes renúncies, deixant via lliure a la dreta i la ultradreta populista, obtenint únicament resultats electorals parcials mínimament esperançadors i més ara en un moment de crisi aquelles candidatures que sí que aposten per una política decidida de resistència aferrissada contra les privatitzacions i les "reformes" (derrotes) imposades des dels poders fàctics (FMI-UE).

Quants murs encara ens queden per trencar, 20 anys després? no únicament les fronteres sud i de Mèxic, sinó també aquells murs mentals que sostenen i limiten l'actual paradigma de l'esquerra institucional europea, espanyola i catalana, murs que garanteixen les seves derrotes electorals contínues i l'obrir pas a la dreta i la ultradreta més rància, com dèiem abans.

Us reproduïm l'article "El mur, 20 anys després" [pdf], escrit per Raimundo Viejo Viñas per al monogràfic "Uno, dos, mil... muros" de la revista Youkali.

El passat 13 de febrer diferents organitzacions neonazis i de l'ultradreta alemanya volien commemorar el 65è aniversari dels polèmics bombardejos aliats sobre la ciutat de Dresde amb una ja tradicional marxa sobre la ciutat. Però aquest cop la resposta ha estat contundent: milers de contra-manifestants van bloquejar els accesos a la ciutat de tal manera que, malgrat un espectacular desplegament policíac, els manifestants neonazis i ultradretans van haver de girar cua i suspendre la manifestació. El racisme i l'ascens de la ultradreta no són pas qüestions per ser preses a la lleugera: l'any passat per exemple, Dresde ja va saltar a la llum pública per un crim racista contra una dona musulmana. Us reproduïm la cobertura realitzada pel web La Haine, i us enllacem amb un vídeo de la BBC i un recull de la cobertura de diverses televisions. Actualització 24 de febrer 17:00h. : afegim el vídeo produït per leftvisionberlin amb la crònica dels fets.

La situació econòmica grega està vorejant l'abisme, en un procés, per cert, que sembla  una petita introducció del què passarà a l'estat espanyol. No hi han gaires alternatives: mentre que a França se li permet flexibilitat amb el retorn a l'ortodòxia del límit del 3% en el seu defícit públic, ni a Grècia ni a Espanya se les mesura de la mateixa manera. Grècia ja ha anunciat duríssimes mesures, que portaran sang, segons el ministre socialista de treball grec. Aquestes mesures, com en el cas espanyol, recauran sobre treballadors i pensionistes, i seran tirades endavant per governs pressumptament d'esquerres. Us reproduïm l'article "Grècia, a la vora de l'abisme, ostatge d'Alemanya"de Joseph Halevi, publicat al web Rebelión i traduït per Gorka Larrabelti.

Per seguir de prop l'actualitat grega us continuem recomanant el blog Grecia-Libertaria.

La Freie Arbeiter-Union és un sindicat alemany de tall anarcosindicalista organitzat arreu del país amb més de 40 grups locals. Una recent sentència judicial prohibeix la seva activitat sindical a Berlín, al no reconèixer a la citada organització el seu caràcter de sindicat. Tot això es produeix en un context de conflicte laboral als Neue Babylon Berlín GmbH, uns cinemes, els Kino, sembla que "progres" de Berlín, de caràcter semipúblics (subvencionats). La sentència judicial priva a FAU Berlin del seu dret de participar activament al conflicte, i a més li prohibeix autodenominar-se com a sindicat. La FAU Berlin està mobilitzant-se contra aquesta sentència.

Aquesta sentència és un pas més contra la llibertat sindical europea, limita els drets dels treballadors a organitzar-se i a determinar com i amb qui volen organitzar-se i lluitar per la consecució dels seus drets. Amb una crisi com la que tenim a sobre, sentències com aquesta són molt explicatives del futur sindical què ens espera: o negocies els teus drets via els sindicats auto-anomenats majoritaris, o bé simplement et situes fóra de la legalitat vigent.

Us reproduïm el comunicat enviat per la FAU de Berlín i us animem a que escriviu cartes de protesta contra aquesta decisió judicial.