Albert Recio

Us reproduïm aquest article d'Albert Recio, membre del Consell Científic d'ATTAC Espanya, publicat a la revista digital Mientrastanto. En aquest article l'autor contextualitza i fa una certa critica de la feble resposta del sindicalisme anomenat majoritari i analitza les implicacions del procés privatitzador de les caixes d'estalvis.

Escric aquesta nota d'oïdes, només amb la informació que donen els mitjans i les pàgines sindicals. Hi ha el risc que n'hi hagi algun error. Seria feliç si durant el mes proper m'hagués de desdir. Però corrent aquest risc aquí van algunes reflexions d'urgència.

Que es donin pactes no és cap mal en sí mateix. Encara que siguin defensius i en ells es perdin plomes. Les correlacions de forces són les que són i sovint ens hem d'empassar píndoles amargues. Les èlits dominants i els seus 'voceros' de fet estaven a favor que el govern Zapatero apliqués reformes radicals sense negociar. Amb això es cobrarien dos ocells d'un únic tret: aprofundir la seva contrarrevolució social i aprofundir el desprestigi social del PSOE. Aquesta mateixa raó serà faran servir els dirigents sindicals per justificar la seva postura: que han frenat les reformes més radicals i que han aïllat a la dreta. Encara que l'acord tingués aquestes característiques encara queda per veure que passarà a la fase dels tràmits parlamentaris i quina serà la resposta d'una patronal cada vegada més valenta per la debilitat de l'adversari i els presagis electorals.

Aquest article, publicat per l'economista Albert Recio al número d'abril de la revista digital Mientras Tanto és un breu recull de les expressions i els tòpics que fan servir més sovint els economistes a la majoria dels seus escrits. Termes que volen aparentar una neutralitat científica en la descripció dels fenòmens econòmics però que en realitat amaguen tota una agenda política d'aprofundiment en el neoliberalisme.

Expressions com "capital humà", competitivitat, flexibilitat, liberalització, reforma estructural... i d'altres surten contínuament als mitjans de comunicació, i es repeteixen tantes vegades que aconsegueixen guanyar una primera batalla: que s'acceptin com a conceptes vàlids per a descriure la realitat. De tant en tant hi ha alguna petita innovació, com l'aparició recent de la paraula "flexiseguretat", que encara no sabem ben bé què vol dir, però ja sospitem que no serà res de bo; i és que ja vam aprendre en carn pròpia que "modernització de l'economia" volia dir empitjorament de les condicions de vida i precarització.

Al bell mig de la crisi calia un article com aquest de l'economista i activista veïnal de Nou Barris Albert Recio que contextualitzés els plans d'ajustament que se'ns ofereixen com a solucions als països del sud d'Europa, que ens expliqui el perquè del particular impacte de la crisi en aquests països, no només per demèrits propis, sinó també per la particular arquitectura econòmica de la Unió Europea, anunciada des de Maastricht. Us seleccionem unes línies d' aquest article, al nostre entendre d'obligada lectura: "Empènyer a un país a fer un dur ajustament econòmic és fàcil. Sobretot si qui ho fa té ressorts de pressió contundents. Allò difícil és recompondre un teixit social i productiu destrossat, promoure polítiques que permetin mantenir drets socials bàsics. Res de tot això està a l'agenda de les institucions europees, ni en les idees dels seus arrogants assessors". Us deixem amb l'article "Tempesta a Grècia, calma absoluta a Brussel·les", publicat al nº 78 de la revista Mientras Tanto.

Durant el passat mes de desembre, arran de la fallida de l'empresa Air Comet, propietat de Díaz Ferrán, president de la CEOE, es van sentir veus qüestionant si aquest individu era el representant idoni de la patronal. Li han plogut les crítiques quan ha trascendit que no pagava els seus treballadors des de feia mesos, quan va declarar que ni ell mateix hauria volat amb la seva companyia, i per les manifestacions que fa contínuament en defensa de la baixada de salaris i l'eliminació de drets laborals. Però que Díaz Ferrán sí és el representant idoni de la patronal havia quedat demostrat uns mesos abans quan va declarar que, per front a la crisi econòmica, calia fer un "parèntesi en l'economia de lliure mercat".

Amb aquesta frase estava admetent, després de molts anys de propaganda neoliberal, que mai s'havien cregut la seva pròpia doctrina de la no intervenció de l'Estat i les bondats de l'autoregulació del mercat. Amb el rescat dels bancs s'ha escenificat l'essència de les polítiques econòmiques dels governs: facilitar l'apropiació, per part del capital, de la riquesa comuna; i fer servir l'Estat per disciplinar les classes treballadores. Per això diem que Díaz Ferrán sí és un digne representant de la patronal: exemplifica a la perfecció una història de connivència entre governs i empreses, història que ens explica l'Albert Recio al següent article publicat al número de gener de la revista Mientras Tanto.

Al següent article, publicat a l'edició electrònica de la revista Mientras Tanto, el seu autor, Albert Recio, compara l'actual situació de corrupció generalitzada a l'estat espanyol amb la que es va viure a Itàlia fa uns anys i que va donar lloc a un procés conegut amb el nom de tangentopoli.

Arran d'aquell procés, el partits que havien controlat l'estat durant dècades van desaparèixer, i en comptes de donar-se una regeneració de les condicions socials i polítiques del país, es va produir la liquidació de l'esquerra tradicional i l'aparició del neofeixisme i del fenomen Berlusconi. La tesi de l'article és que aquí podria acabar succeint el mateix: que l'apatia política generalitzada de la societat afavoreixi, si es desmantella l'actual sistema corrupte de partits, el sorgiment de la nostra versió del berlusconisme.

Les aigües estan regirades entre les elits barcelonines. Ja estàvem ben servits d'afers econòmics i traces de corrupció amb el cas del banquer De la Rosa, els diversos escàndols relacionats amb els departaments de la Generalitat gestionats per Unió Democràtica de Catalunya (cas Turisme, cas Treball...) i un seguit de casos menors, sense perdre de vista la connexió barcelonina de l'afer Filesa. Però la novetat és que ara el problema ha sorgit a una de les institucions senyeres de la cultura catalana: el Palau de la Música i l'Orfeó Català, i l'inculpat forma part d'aquesta elit social que s'autoconsidera a sí mateixa la “societat civil”.

N'és una prova que en Fèlix Millet, el principal inculpat, figurava com a membre d'una infinitat d'institucions culturals, fundacions i empreses locals (en una eloqüent portada  titulada “Un senyor de Barcelona” el Periódico de Catalunya incloïa 59 càrrecs ocupats per l'esmentada persona). Era un dels integrants del G-16 barceloní, un grup de 16 entitats locals que celebren trobades periòdiques i l'opinió del qual juga un paper fonamental en la definició de prioritats polítiques. Hi participen els principals clubs esportius de la ciutat (FC Barcelona, RCD Espanyol, Natació Barcelona, RC Polo, RC Tenis Barcelona, Centre Excursionista de Catalunya), els exponents de la cultura d'elit (Ateneu Barcelonès, Cercle del Liceu, Orfeó Català, Cercle Artístic), un centre social de l'alta burgesia (Círculo Ecuestre), l'inclassificable Reial Automòbil Club de Catalunya (més aviat una empresa  i sobre tot, una important organització en defensa dels interessos del sector automobilístic), així com les grans organitzacions empresarials (Cambra de Comerç, Foment del Treball, Cercle d’Economia, Institut Català de Sant Isidre). Curiosament, l'existència d'aquest grup d'opinions compartides havia passat desapercebut als mitjans de comunicació local (en vam saber, de la seva existència, per una notícia del diari econòmic Expansión), tot i que la seva presència era ben palpable. L'afer Millet afecta per tant el cor de l'elit social barcelonina. Potser gran part de l'enorme resposta periodística i la culpabilització social d'en Millet s'explica per la necessitat d'aïllar la seva figura d'una elit temerosa de veure qüestionats els seus privilegis.

La crisi està posant en evidència, un cop més, que vivim en un comunisme de l'empresa, és a dir, que quan cal les empreses fan servir els recursos col.lectius per a sortir-se'n. Ara tenim l'episodi dels expedients de regulació d'ocupació (ERO) que suposen un xantatge en tota regla equiparable a la pirateria (la de debò: apoderar-se de vaixells al mar) o a la màfia dels segrestos: si no donem diners a poderoses indústries multinacionals, aquestes tanquen la factoria i se'n van a un altre lloc. És el que ens explica, entre altres coses, l'economista Albert Recio en aquest article publicat a "Observatorio internacional de la crisis".

Ha aparegut a La Fàbrica aquest article sobre la crisi d'Albert Recio, activista veïnal de la FAVB i professor de la Facultat d'Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquest article l'autor reflexiona al voltant de les implicacions i els orígens de la crisi econòmica actual. La fotografia de l'interior és de Dídac Salau, i va ser reproduïda a l'entrevista que apareix a les pàgines centrals del número 94 de la revista "Catalunya".