Àfrica

Us reproduïm aquest article d'Esther Vivas, publicat originalment al diari Ara el passat 4 d'agost de 2011

El drama de la fam pren de nou actualitat arran de l’emergència alimentària a la Banya d’Àfrica, però la fam és una realitat quotidiana silenciada. Arreu del món, més de mil milions de persones, segons dades de l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), tenen dificultats per accedir als aliments. Una fam que té causes i responsabilitats polítiques.

Article d'Esther Vivas

Durant aquests darrers dies s'ha estat celebrant a Dakar (Senegal) el Fòrum Social Mundial, de la qual podeu llegir la seva "Declaració de l'Assemblea dels Moviments Socials". Us reproduïm l'article "Fòrum Social Mundial: articulant les resistències" escrit per Esther Vivas, present a Dakar i que ha anat escrivint al seu blog diferents cròniques i entrevistes sobre el desenvolupament d'aquesta trobada altermundialista.

El procés d’articulació de xarxes i moviments socials ha pres tota la seva forma en la penúltima jornada del Fòrum Social Mundial (FSM), aquest dijous 10 de febrer. Assemblees temàtiques de dones, camperols, economia solidària, contra la guerra, per la justícia climàtica, etc. han tingut lloc, així com la celebració d’una massiva Assemblea de Moviments Socials, on han convergit els sectors més activistes del FSM.

D'un temps ençà estan arribant notícies força preocupants sobre l'increment de l'homofòbia al continent africà. Si bé la prohibició de l'homosexualitat i les persecucions s'extenen per molts països, n'hi ha dos on darrerament han saltat totes les alarmes. Ens referim a Kenya i Uganda.

A Uganda, on l'homosexualitat ja està prohibida, el govern va anunciar fa uns mesos que enduriria les penes, arribant en alguns casos a la pena de mort, cosa que ha desfermat protestes a nivell internacional, incloent-hi governs occidentals. Aquesta llei afectaria, a més a més, els transexuals, ja que la legislació ugandesa els considera equivalents. El que sobta més, quan ens ho mirem des d'aquí, és la gran extensió de l'homofòbia entre la població ugandesa, com demostren les manifestacions que s'hi fan en suport de l'enduriment de la llei. El principal promotor de l'homofòbia a Uganda és en Martin Sempa, pastor de l'Església Pentecostal. Al seu lloc web s'hi poden llegir les raons per les quals impulsa aquesta persecució i cadascú pot jutjar per sí mateix el grau de deliri, odi i prejudicis que contenen.

D'altra banda, aquesta persecució homòfoba s'ha extès també a Kenya, país veí d'Uganda, on l'homosexualitat està prohibida i perseguida amb penes de presó i on s'estan fent "proves mèdiques" a gent sospitosa d'homosexualitat. Líders de grups religiosos, tant cristians com musulmans, estan incitant la població al linxament d'homosexuals, que en alguns casos han hagut de ser rescatats per la policia d'una gentada que volia cremar-los vius perquè es pensaven que anaven a celebrar un casament gai. A la segona ciutat del país, Mombasa, una acció homòfoba, batejada com a Operació "Gays Out", ha aconseguit tancar tots els locals d'ambient gai, cosa per la qual Lawrence Chai, del Consell Nacional d'Esglésies, s'ha felicitat tot dient: “Donem gràcies a Deu per salvar la nostra ciutat d'esdevenir la Sodoma i Gomorra de la nostra era".

Es pot seguir de més a prop l'evolució de la situació a la web de la Coalició de Gais i Lesbianes de Kenya, la qual ha demanat públicament la protecció del govern contra els linxaments en aquest comunicat que reproduim tot seguit.

Les nostres vides no tenen el mateix cost ni el mateix preu, aquest en depèn del lloc del món on hàgim nascut. No és el mateix que matin a 160 manifestants per la democràcia als països rics, a la Xina -règim a "democratitzar" on cadascuna d'aquestes morts seria recordada com de màrtirs per la democràcia quan se'n voldria dir  del lliure mercat-, o a l'Àfrica, màrtirs dels que ningú se'n recordarà. Perquè la vara amb què es mesuren aquestes coses no és la mateixa si un país té o no té matèries primeres que al primer món es puguin aprofitar. Llavors tot això dels morts per la repressió, de les llibertats democràtiques i dels drets humans es pot posar com si diguéssim, una mica entre parèntesi...

Demà 23 de desembre en farà un any del cop d'estat a Guinea Conakry, país africà ric en diverses matèries primeres, principalment la bauxita (matèria de la que està fet l'alumini de les nostres llaunes de refresc). Malgrat que es va anunciar que el cop seria temporal i que es realitzarien eleccions democràtiques per primer cop a la seva història on el dictador de torn, en aquest cas Moussa Dadis Camara, no es presentaria; aquest aviat es va desdir. Això va ocasionar fortes protestes, al considerar-se que s'estava preparant el camí per a la seva perpetuació al poder. Aquestes protestes van causar uns 160 morts i uns 1300 ferits (més informació; I, II, III, IV, V), més un nombre indeterminat de detencions, violacions i agressions contra les dones, en una orgia brutal de repressió, i que no només va ser poc publicitada pels mèdia, ni tampoc en coneixem eventuals conseqüències polítiques, sinó que ni tant sols va afectar al consum d'alumini per part dels països occidentals.

Les últimes notícies són que el capità Moussa Dadis Camara va patir un intent d'assassinat el passat 3 de desembre, sembla que perpetrat per part del principal acusat de la massacre del setembre, Aboubakar Diakite, i que s'està recuperant de les seves ferides a Rabat, segons fonts del govern marroquí "acollit per raons estrictament humanitàries".

Us reproduïm l'article "Guinea Conakry, la massacre d'innocents i les llaunes de refesc", escrit per Juan Francisco Martínez Saura el passat 12 d'octubre. I us recordem que podeu signar la petició on-line contra la repressió a Guinea.

Arran de l'episodi del pesquer Alakrana, segrestat en aigües de l'oceà índic properes a les costes de Somàlia, ha tornat a sortir a primer pla la qüestió de l'expoli de recursos naturals que pateix el continent africà en un règim d'indissimulat neo-colonialisme. Tradicionalment, l'atenció s'havia centrat en l'expoli de recursos minerals i energètics i en les guerres provocades al seu voltant. Però darrerament el fenomen s'està extenent també als recursos alimentaris. En el cas de la pesca hem pogut veure com, un cop esgotats els recursos pesquers a les costes més properes, els vaixells van a costes llunyanes aprofitant que no hi ha ningú que les controli.

Però no només són les aigües africanes les que donen de menjar a altres països, sinó que també les terres de conreu s'estan destinant a alimentar poblacions d'altres continents. D'un temps ençà, un seguit d'empreses transnacionals i de governs estan comprant, no aliments, sinó terres per a conrear-les directament. Països com Corea del Sud o la Xina, amb elevades densitats de població, o les monarquies petrolieres del Golf Pèrsic, mancades de terra fèrtil, es dediquen a comprar terres a diferents països africans per dedicar-les a produir aliments per a la seva pròpia població.

Ens ho explica amb més detall la investigadora africana Ama Biney en el següent article publicat originalment a Pambazuka News.

Vaixells de la Unió Europea i de l'OTAN patrullen des de fa setmanes al Golf d'Aden per tal d'evitar els atacs dels pirates somalis. Tanmanteix, no podran fer gaire per acabar a llarg termini amb aquest fenomen si alhora no s'aborda un altre de menys conegut però estretament relacionat: la pesca il.legal, no declarada i no regulada de vaixells estrangers a les aigues de Somàlia.

Nombrosos vaixells estrangers, de nombroses nacionalitats però especialment europeus, no només han espletat les costes de Somàlia sinó que les han fet servir per a desfer-se'n de deixalles perilloses, tòxiques i fins i tot nuclears. Organismes de l'ONU han denunciat que aquestes activitats il.lícites han delmat i contaminat el mar, i han deixat les comunitats costaneres sense alternatives ni recursos.

La república democràtica del Congo, antigament Zaire, i més antigament Congo belga, torna a estar en guerra. Aquest territori es va constituir com una "finca" propietat personal de Leopold II, rei de Bèlgica, responsable de la mort de 10 milions de persones esclavitzades en l'explotació del cautxú, negoci que va generar una gran fortuna personal a Leopold. A la seva mort, va cedir en testament el territori a l'estat belga, iniciant-se l'etapa coneguda com a Congo belga; una colonització brutal que va durar fins el 1960. Amb la independència el país passa a dir-se Zaire i va haver de suportar durant més de 30 anys la dictadura de Mobutu Sese Seko que, igual que va fer Leopold, va saquejar el país per al seu enriquiment personal. El saqueig continua, però ja no és el cautxú sinó els minerals, especialment el coltan. Congo en té el 80% de les reserves mundials d'aquest mineral estratègic i necessari per a fabricar telèfons mòvils, gps, televisors de plasma, ordinadors portàtils, pdas, mp3s... Aquesta és la causa de les guerres, guerres entre estats i multinacionals occidentals per l'explotació d'aquests minerals, guerres on els combatents són tropes de la ONU, mercenaris occidentals, mercenaris locals... i que aquí ens expliquen com a conflictes "tribals". Per situar-nos una miqueta més, reproduim el comunicat publicat per Umoya (comitès de solidaritat amb l'Àfrica negra).