Polítiques

Us convidem el 23 de Juliol, en el Mercat de Sant Antoni a las 19h. Sopar Popular !!

Un desallotjament, una altra okupació, un desallotjament... … una altra okupació. Sí, la Rimaia tornarà a obrir les portes ben aviat, però abans, vol trobar-se amb totes aquelles persones i col·lectius que han estat amb nosaltres trencant amb la seva solidaritat la inqüestionable pau social que ens volen imposar. Perquè durant aquests dies d´intens aprenentatge us hem sentit molt a prop, però en volem més! La vostra companyia ha sigut la millor resposta.

La gent del Centre d'Estudis per la Pau JMDelàs ha informat de la publicació de l'infome NeoConOpticon, elaborat per la xarxa d'investigació crítica Transnational Institute. L'informe explica els negocis milionaris que estan fent contractistes de defensa i tecnologia d'Europa amb els programes 'd'investigació en seguretat' de la UE. Segons la seva presentació:

Aquest informe està compost per dos apartats cabdals. El primer revisa el desenvolupament del Programa Europeu d'Investigació en Seguretat fins el dia d'avui. S'hi mostra que el disseny de l'ESRP s'ha externalitzat precisament a les empreses que es poden veure més afavorides per la seva implementació. El segon se centra en la implementació de l'ESRP i en la consolidació del complex industrial de seguretat de la UE, més enllà d'aquest programa. S'hi examina el paper que exerceixen alguns elements i la relació entre determinats projectes “d'investigació” i mesures polítiques de la UE. En aquest informe s'analitzen els 95 projectes finançats fins a la data en el marc del programa d'investigació en seguretat (fins a finals del 2008) i s'han consultat alguns milers de projectes d'altres programes temàtics d'I+D i finançats per la UE. El que es desprèn de l'aclaparadora selecció de contractes, acrònims i polítiques de la UE és el veloç desenvolupament d'un poderós nou sistema de vigilància “interoperable” europeu que es farà servir amb finalitats civils, comercials, policials, de seguretat i de defensa.

Enfocant crea llocs de treball. Sí, finalment. I sense subvencions, ni "beques". Perquè d'alguna manera s'haurà de detectar qui són els membres d'Enfocant.net i filtrar i analitzar qui són els seus lectors i els continguts publicats i/o reproduïts. I això, si no subcontracten fins i tot aquestes funcions que pertanyen al cor de l'estat, crearà alguns llocs de treball al sector públic ... tot i que com a nous censors i policies del pensament.

Perquè la idea d'aquesta directiva, aprobada durant la presidència espanyola de la UE, en una reunió presidida pel ministre d'exteriors Miguel Ángel Moratinos i amb la participació del secretari d'estat Diego López Garrido, és aquesta: no només combatre i perseguir els actes terroristes i la seva propaganda o apologia, sinó directament també els ciutadans sospitosos d'experimentar un procés de radicalització. Així es vigilarà si aquests han patit algun deteriorament del seu nivell de vida i /o s'involucren en moviments antiglobalització.

Us reproduïm l'article "La UE vigilarà als ciutadans d'opinions radicals", escrit per Irene Lozano i publicat al web Cuarto Poder.

El robatori de la sanitat pública narra la història dels successius intents i plans per privatitzar la sanitat. Després de sentir a parlar del famós "copagament", la darrera iniciativa "pedagògica" sobre el tema és la proposta que ha fet la ministra de sanitat, Trinidad Jiménez, d'implantar la "factura a l'ombra" que entrarà en vigor el proper mes de setembre i que, de moment, no s'haurà de pagar però informarà el pacient del cost real que ha tingut la seva assistència. Un intent més de fer creure a la gent que està rebent un servei gratuït quan en realitat no n'és de gratuït, ja que l'ha pagat amb els seus impostos. I precisament d'això es tracta: de que la sanitat es deixi de finançar amb impostos i passi a ser un negoci privat.

L'autora de l'article, Ángeles Maestro, metgessa de professió i ex-diputada d'IU al Congrés on va ser portaveu de sanitat, contextualitza aquest fenomen dins del projecte general de desaparació dels serveis públics i de liquidació de l'estat de benestar que, iniciat a Europa als anys vuitanta per Margaret Thatcher, sembla que arriba ara a la seva culminació.

El passat 20 de març, abans de la última i potent ofensiva contra l'estat del benestar europeu en general i contra el simulacre d'estat del benestar que teníem per aquí en particular, va aparèixer al diari Público l'entrevista al periodista i escriptor nordamericà Thomas Frank, realitzada per Amador Fernández-Savater. Thomas Frank col·labora regularment a les revistes Harper i The Wall Street Journal. Va fundar l'any 1988 el periòdic satíric-polític The Baffler. El seu únic llibre traduït al castellà és ¿Qué pasa con Kansas? sobre com els ultraconservadors han conquerit el cor dels Estats Units. Aquest autor ja va ser entrevistat en aquell mateix diari just després de les el·leccions de 2008 i de la victòria d'Obama.

Estats Units semblen el món a l'inrevés: just després de la crisi més gran patida pel capitalisme salvatge, l'esquerra al govern és incapaç de reformar res (ens sóna aquesta història?) i moviments ultraconservadors de base prenen el carrer amb molta força. És la lluita de classes invertida, i aquí ja cal que anem prenent nota. O és que tan segurs estem que els moviments socials només poden ser d'esquerres? que aquí mai passarà una cosa així? No veiem el carrer? No llegim els comentaris a les notícies de La Vanguardia o d'El Periódico? Experiències com la del Tea Party ens haurien de fer reflexionar sobre possibles diversos moviments dretans i ultradretans, islamòfobs, racistes i populistes ("lliberals") de base, que potser ara mateix s'estan covant al costat de casa nostra, una veritable llavor de la serp, que creix i creix... I pel camí, nosaltres, a què juguem?

L'acusació popular en el cas Millet-Palau de la Música ha fet públic el següent comunicat arran de l'entrada en presó de Fèlix Millet i Jordi Montull. Com bé s'hi diu, al comunicat, és important evitar el parany que determinades institucions i figures polítiques intenten fer: presentar aquests dos personatges com uns monstres de la corrupció i que facin de bocs expiatoris per tal de desviar l'atenció de la qüestió de fons: que la corrupció és sistèmica. Aquests dies, determinats càrrecs públics, a les seves declaracions com a testimonis, han insistit en l'honestedat de la seva actuació i que ells no hi són implicats. Bé, potser sigui veritat que determinats alts càrrecs són tècnicament innocents i no han participat en el saqueig. Però la qüestió de fons és: de debò no sabien res?  No feien la vista grossa? Costa de creure des que l'ex-president Pasqual Maragall va dir al Parlament allò del 3%. I també costa de creure perquè fa molt de temps que determinades persones i col·lectius, sense l'accés privilegiat que tenen alguns a determinades informacions, denunciaven aquestes pràctiques, denúncies que eren sistemàticament ignorades per la classe política i pels seus mitjans de comunicació. Una bona mostra n'és l'article que reproduim després del comunicat, titulat L'hotel del Palau, una martingala de l'estil de Porcioles, que va publicar la periodista Maria Favà al número 116 de la revista Carrer, editada per la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona.

Presó per Millet i Montull

Malgrat mai ens ha alegrat que ningú entri a la presó, malgrat seguim dubtant que les presons de l’Estat compleixin una funció rehabilitadora absolutament oblidada, malgrat conèixer que els centres penitenciaris han esdevingut un espai de reclusió punitiva de la pobresa i els petits delinqüents, cal afirmar que la presència al carrer de Fèlix Millet i Jordi Montull -sense cap mesura cautelar– resultava un insult constant pel conjunt de la ciutadania, que s’ha sentit del tot estafada pel frau del Palau. Un frau fet, en gran mesura, amb el saqueig de cabals públics.

Des d l’acusació popular, enteníem aquesta llibertat incondicional com un incomprensible i insuportable acte quotidià d’impunitat de delictes d’alta volada amb la que havíem de conviure. És per aquest motiu, que des de l’Acusació Popular considerem socialment justa i estrictament ajustada a Dret la presó per a dos delinqüents confessos, que l’estiu passat ja van provar de destruir proves i que han tingut una ampla treva judicial per protegir el seu patrimoni, il·legalment adquirit.

Ara bé, no volem que Millet i Montull siguin els bocs expiatoris que distreguin l’atenció dels responsables polítics d’un sistema de finançament que cada cop més apareix com el veritable cos d’un iceberg que està encara per descobrir-se i amb actuacions anòmales de les administracions públiques. És per això que la FAVB, en representació d’una àmplia xarxa d’entitats, varem presentar-nos com Acusació Popular en aquest cas: per a aclarir totes les connexions i totes les responsabilitats vinculades al mateix. Aquesta feina és i serà llarga i ho sabem.

En uns temps marcats per retallades econòmiques als més febles creiem que l’ètica i l’austeritat, el control dels cabals públics i el rendiment de comptes de la despesa, han de passar al primer pla. Ara que regna l’escepticisme sobre la utilitat de les accions col·lectives cal recordar més que mai que va ser l’acció veïnal empresa des de les entitats de Casc Antic, la que va alertar sobre les irregularitats en una requalificació, la dels edificis veïns al Palau, que avui ja està sota sumari i on representants públics estan cridats a declarar. Cal recordar també que l’Acusació Popular es finança per subscripció popular i que, a dia d’avui, ja ha recaptat de 9.800 euros, 6.000 dels quals aniran destinats a abonar la fiança imposada pels jutjats per poder exercir l’Acusació Popular.

Seguirem impulsant les accions per a exercir el control democràtic i exigir depuració de responsabilitats en el present cas en nom de totes les persones que com nosaltres, des de la indignació i la perplexitat, volem que aquest afer s’esclareixi fins el final, que es rescabali el bé públic malmès i que es retornin tots els diners públics estafats i malbaratats.

Acusació Popular Cas Millet-Palau de la Música

Barcelona, a 18 de juny de 2010

Fa 3 anys, al gener del 2007, va començar un malson per la Núria Pórtulas i la seva família i entorn immediat. Va ser detinguda i se li va trobar una llibreta, la famosa llibreta blava -per cert, segons informa l'assemblea de suport, incautada il·legalment en un fals control rutinari-,  on hi havien apuntades informacions d'institucions, apuntades amb la intencionalitat de realitzar accions de protesta, penjar pancartes, fer concentracions, etc.

A partir d'aquesta famosa llibreta blava el Departament d'Interior va muntar una acusació on les proves fonamentals eren principalement aquesta llibreta i les seves anotacions "con daños y finalidades terroristas"malgrat que no es va poder provar ni tant sols l'existència de l'organització terrorista italiana amb la que suposadament segons aquestes proves hauria tingut la intenció de col·laborar. En resum, una acusació política contra la seva ideologia anarquista, aspecte sobre el què es va focalitzar el judici del passat juliol de 2009, on se la va condemnar a dos anys i mig de presó (recordem que Núria va passar uns quatre mesos en presó provisional).

Fins que el passat 11 de juny va ser absolta per resolució del Tribunal Suprem (sentència en pdf). Una sentència que deixa en molt mal lloc a les acusacions i als responsables policíacs i polítics de la seva detenció. Ara, la família demana responsabilitats i dimissions als responsables de la Cúpula d'Interior d'aquell moment (conseller d'ICV Joan Saura i el llavors responsable Joan Boada), personatges que es van lluir àmpliament en aquest afer, i no descarten reclamar també una compensació econòmica.

Us reproduïm el comunicat de l'assemblea de suport a Núria Pórtulas arran de l'absolució.

L'aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, el processament del jutge Garzón o el vergonyós homenatge que les institucions polítiques van retre a l'ex-falangista i ex-president del Comitè Olímpic Internacional Juan Antonio Samaranch amb ocasió de la seva mort, han qüestionat darrerament el suposat consens que hi havia al voltant de la Transició. Un eufemisme, transició, que sota l'aparença d'un pacte amagava en realitat la consagració de la impunitat dels crims de la dictadura.

Per denunciar aquesta enganyifa històrica i política s'ha constituit una plataforma Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura que es presentarà públicament el proper 18 de juny a Barcelona amb un acte d’homenatge a les persones represaliades pel franquisme i en defensa de la ruptura amb la dictadura. Una ruptura i una fi de la impunitat tal com demanen al següent manifest.

Llegim al web de la Campanya per l'absolució de Núria Pórtulas que la Núria ha estat finalment absolta: "Avui la Núria Pórtulas ha estat absolta arran del recurs interposat al Tribunal Suprem en resposta a la sentència dictada per l'Audiència Nacional que la condemnava a dos anys i sis mesos de presó per “temptativa inacabada de col·laboració amb organització terrorista”, a més d’una multa de 810 euros, dos anys i mig d’inhabilitació especial per a exercir el dret de sufragi passiu i a vuit anys i mig d’inhabilitació absoluta.

La repressió no ens aturarà!!!!!!"

Fa unes setmanes, quan el rei Juan Carlos era intervingut quirúrgicament a Barcelona, el president Montilla va agrair al rei la seva "confiança en la sanitat catalana". Quan el diari La Vanguardia donava aquesta notícia, informava que el rei havia estat intervingut a l'Hospital Clínic i afegia que el  Clínic "és un centre públic i referent d'assistència i investigació a nivell estatal i mundial. Es tracta d'un hospital universitari fundat el 1906, pertanyent a la Xarxa d'Hospitals Públics de Catalunya (XHUP), depenent de la Generalitat." Per la seva banda, el propi Juan Carlos declarava que "hem d'estar orgullosos de la sanitat pública que tenim, tant a Catalunya com a Madrid".

Tant de les declaracions del monarca com de les notícies publicades a la premsa, ens vam quedar amb la idea de que el rei havia estat operat a la sanitat pública. Però ara resulta que això no està gens clar. Segons ha informat el periòdic Diagonal, Juan Carlos va estar ingressat a Barnaclínic, que resultaria ser un centre privat que fa servir les instal·lacions i el personal del Clínic. La idea seria aprofitar la qualitat d'aquest centre públic però fent pagar als pacients que no vulguin patir determinats inconvenients com les llistes d'espera. Els mateixos quiròfans, personal sanitari i llits funcionarien com a públics o com a privats segons les circumstàncies.

Si consultem la web de Barnaclínic ens diuen que "és l'entitat de l’Hospital Clínic de Barcelona responsable de la assistència als pacients no financiats pel sistema públic de salut, així com d’oferir prestacions sanitàries no incloses en el sistema públic. És una entitat sense ànim de lucre que reverteix tots els seus ingressos a l’Hospital Clínic i, d’aquesta forma, a la societat. L’Hospital Clínic de Barcelona integra l’activitat pública amb la privada respectant els principis fonamentals de equitat, accés i igualtat establerts." Tot plegat, resulta una mica confús i contradictori. I és un exemple paradigmàtic del model privatitzador que s'està aplicant a Catalunya des de fa molt de temps, no només en aquest camp sinó a molts d'altres, amb la constitució de societats de capital mixt públic-privat de manera que les fronteres entre el públic i el privat resten força diluïdes.

Ara, a més a més, amb les retallades de prestacions socials que els governs de Zapatero i Montilla estan executant per ordre dels "mercats", s'està revifant la idea del "co-pagament" de la sanitat; és a dir, de fer pagar els pacients una part de la seva assistència. Encara que, més que de "co-pagament" caldria parlar de "re-pagament". El següent article, de la Coordinadora ciutadana  en defensa dels serveis públics i contra les privatitzacions, publicat al web de la CONFAVC, fa una petita crònica d'aquest procés de privatització de la sanitat que ha tingut lloc a Catalunya i denuncia com aquí el tripartit està duent a terme les mateixes polítiques que ha impulsat la dreta en altres llocs, com Madrid o el País Valencià.