Opinió

Beatriz Gimeno, en el següent article publicat a la revista Pikara Magazine, aprofita el cas del silenciament mediàtic d'un avortament legal practicat fa temps per la princesa d'Astúries, per tal de reflexionar sobre els tabús i les hipocresies que envolten el tema. I la seva conclusió és que, amb la prevista restricció del dret a l'avortament, tornarem a la mateixa situació del passat: les dones sense recursos no podran avortar o ho faran en condicions perilloses,  mentre que les de classe benestant ho faran per via privada, si cal a l'estranger, amb el vist-i-plau hipòcrita dels impulsors de la llei, que faran la vista grossa.

El dret a l'avortament de Letizia

En aquests darrers temps s'ha anat desmuntant el tabú que hi havia al voltant dels membres de la monarquia,  i n'estem llegint gairebé de tot. Dels seus amants, de la riquesa a Suïssa, de les limitacions intel·lectuals… Fa un parell de mesos va sortir un llibre sobre Letizia Ortiz i, de seguida, s'hi va fer un feixuc silenci propi d'unes altres èpoques. Una periodista del cor, Paloma Barrientos, va ser acomiadada del seu programa per fer-hi al·lusió i cap diari d'esquerres en va fer la més mínima referència, ni a favor ni en contra, no res, com si no existís. Jo vaig escriure un article –que és, si fa no fa, aquest- i cap diari me'l va voler publicar. Per què? Perquè jo comentava una cosa que s'hi diu, en aquest llibre: que Letizia es va sotmetre a un avortament legal a la clínica Dator.

Blog de Jordi Martí Font

Us recordem que dijous dia 30 hi ha a Barcelona una presentació del llibre "L'anarquisme, fet diferencial català".

Poques vegades abans l'aparició d'un llibre m'havia suposat una dosi d'alegria tan gran com aquest “L'anarquisme fet diferencial català” de Xavier Díez, publicat per Virus Editorial dins la seva col·lecció Folletos el passat 23 d'abril. Xavier Díez és doctor en història contemporània, llicenciat en filosofia i lletres i postgraduat en pedagogia terapèutica i estudis de dret, a més d'un dels coneixedors més reputats que ara mateix tenim als Països Catalans sobre el món llibertari i la cultura anarquista. Els seus coneixements els ha transformat en nombroses publicacions i llibres, especialment referits a l'anarquisme individualista, el corrent llibertari a què dedicà la seva tesi doctoral. Algunes em direu exagerat quan expresso la meva felicitat per aquesta publicació però ho tinc clar: feia anys i panys que esperava el llibre i el resultat final, tot i que massa curt i escarit -també cal dir-ho i en parlarem en aquest article- no m'ha decebut gens ni mica. L'esperava, almenys, des que el 1987 la gent d'Icària va treure el ja mític “Anarquisme i alliberament nacional” a l'editorial El Llamp i alguns, ja aleshores i sense tenir-ne gaire idea, a banda de perdre la por a barrejar oli i vi, vam veure clar que l'apartat històric del llibre era, per dir-ho així, una mica fluix. Ara ja podem dir que això ho tenim solucionat. I que consti, perquè és de justícia dir-ho, que aquesta nova aportació no és només un estudi històric...

Us reproduïm aquest article de Jaume Asens i Gerardo Pisarello (No hi ha drets). Una reflexió sobre les raons per tirar endavant de manera col·lectiva malgrat la repressió.

Portem gairebé cinc anys convivint amb un capitalisme desbocat que no accepta límits. Que avança sense pudor i aspira a mercantilizar-ho tot. L’habitatge, la sanitat, l’educació, l’espai públic, les relacions afectives. Per tal d'avançar, aquest procés necessita trencar amb l’autonomia individual i col·lectiva. Aïllar a les persones i reduir-les a la servitud, a la impotencia.

El consumisme dirigit, l’alienació programada, són això: figures de la impotència. L’altra és la por. Por a ser desnonat, a perdre una feina, a no poder pagar els deutes, a ser multat al metro, a ser expulsat per no tenir papers, a ser detingut en una manifestació o en una ocupació.

El crowdfunding (o micromecenatge) s'està imposant com a mitjà de finançament de projectes vinculats a l'esquerra més o menys radical i/o més o menys autònoma. Cada cop són més, recapten més i de fet se'ns acumulen. Mirarem d'anar informant de tots els que tenim pendents, el problema és que igual no donem a l'abast. En el cas que us proposem avui es tracta del projecte "Perspectives", projecte vinculat a l'Espai Fàbrica (@EspaiFabrica) amb el que podeu col·laborar en el seu finançament aquí.

Pers­pec­tives és una publi­cació anual de pen­sament i anàlisi crítica. Editada per Espai­Fà­brica, és una eina per a la reflexió, la defi­nició de les línies de con­fron­tació i la iden­ti­fi­cació dels reptes a què caldrà que els movi­ments socials i polítics donin resposta.

Pers­pec­tives és un pro­jecte d’Espai Fàbrica, que té la voluntat de superar la reac­ti­vitat del web i de les notícies, per tal d’analitzar més pro­fun­dament els con­textos i les pers­pec­tives de les lluites.

Les aportacions econòmiques fetes mitjançant el micromecenatge, ens permetran costejar la producció del llibre, pre­vista per al mes de juny de 2013 seguint els principis de l'ecoedició. La repro­ducció dels articles en el llibre es farà sota Llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada o cc-by-nc-sa.

Us reproduïm el dur comunicat de l'Ateneu Llibertari de Sabadell respecte les detencions (amb empresonament preventiu posterior)  d'anarquistes acusats de terrorisme. Detencions que es van produir casualment el passat 15M, segon aniversari de la mobilització popular i ciutadana. Creixen els dubtes respecte a aquestes detencions, n'hi ha prou amb llegir els textos de l'anònim "Acratosaurio Rex" publicat al web A las barricadas o bé el comunicat de Joni D., l'escriptor del llibre que va ser mostrat entre el material incautat pels mossos d'esquadra.

Us reproduïm també el comunicat sobre les detencions de "Rereguarda en moviment".

"COMUNICAT DE L'ATENEU SOBRE ELS FETS DEL 15 DE MAIG DEL 2013

Volem que l’Ateneu Llibertari de Sabadell sigui un lloc inclusiu, obert a propostes constructives i transformadores. Per aconseguir-ho s'organitzen diferents activitats per tothom i es recolzen i es difonen les iniciatives que van sorgint. El projecte de l'Ateneu porta anys en marxa, i nosaltres hem agafat el relleu de totes les companyes que han aixecat aquest espai/projecte (podeu consultar la història de l'Ateneu a l'antic lloc de consulta: http://www.ateneullibertaridesabadell.blogspot.com.es i veure el nou a http://ateneullibertarisbd.weebly.com/ ).

Blog de Jordi Martí Font

65 anys després del 15 de maig de 1948, quan prop de 750.000 palestins i palestines van començar el seu èxode, expulsats del seu lloc en el món, els amos ho han volgut celebrar. I no alguns dels amos sinó totes i tots els amos: els qui ens fan fora de casa, les que ens contracten sense contracte, els qui ens neguen la sanitat, les que especulen amb drets bàsics, els qui ens neguen qualsevol possibilitat de futur, les que ens torturen i ens acusen falsament, els que ens malmeten la vida, les quer envien robots pegadors a rebentar-nos el cap quan no els obeïm... És així que els amos i les ames de sempre celebren la “naqba”, el dia de la “destrucció” del poble palestí. Alhora que commemoren la “naqba”, però, se'n foten del nostre propi 15M, del de fa dos anys, quan centenars de milers de persones van prendre les places i espais públics d'aquest país i d'altres fartes de lladres i xoriços, d'amos i d'ames. Era només el començament d'un dels moviments populars més importants i transcendents d'aquest tros de segle XXI que fins ara hem transitat, bàsic per entendre l'actual cicle de lluites socials als Països Catalans o almenys entendre'n les seves actuals formes, i és per això que la celebració dels amos té alhora una important quantitat d'ironia i fins i tot de cinisme en dir-nos a la cara amb un ampli somriure que ells continuen manant.

Blog de Jordi Martí Font

Fa unes setmanes, vam ser al País Basc una colla de catalans i catalanes convidats per una colla de basques i bascos que volien tirar endavant un procés de desobediència independentista inspirat en part en les consultes sobre la independència que la majoria de localitats de les quatre províncies catalunyeses vam fer fa uns mesos. A mi em va tocar fer una xerrada al Koldo Mitxelena, un espai cultural a Donosti impressionant, junt amb Josep Manel Ximenis, per explicar-hi el procés independentista dels Països Catalans, la confluència entre l'esquerra independentista i els moviments socials en àmplies trobades d'unitat popular, etc.; ah, i el procés de consultes sobre la independència inaugurat a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, que va explicar a fons Ximenis.

El dissabte 23F, després de tornar de la manifestació realitzada a Madrid, no parava de donar-li voltes al mateix assumpte: tantíssimes persones aquí reunides i tan poc eco en els mitjans, cap reacció per part del poder instituït. Em preguntava què fa falta per a trencar aquest mur. Però després vaig pensar que la qüestió no està aquí: el que està fallant és la pròpia lògica de la representació política, per tant, la solució no pot estar en el propi espai de la representació, sinó que cal qüestionar-lo, desafiar-lo i depassar-lo.

Blog de Jordi Martí Font

Toca-li els nassos, toca-li, però tingues clar que no reaccionarà. Ni et notarà. Ets massa poc rica perquè et noti; rica de diners, vull dir. I si li toques, fes-ho amb força, pessiga-li fins que se senti el seu crit de dolor i de ràbia. Que la molèstia que li provoques voli per tot Londres, d'una punta a l'altra de la ciutat, que reboti per les estacions de metro i faci caure la pols dels semàfors. Que arribi fins a Chicago, Buenos Aires o Santiago de Chile, que hi arribi el seu crit i provoqui el goig dels nostres morts, d'aquells entre els que no eren seus que van torturar fins a l'extenuació, segons ella, “per la democràcia”. Torturats en el cos, torturats per la gana provocada com a forma d'acumular diners i més diners en cada cop menys mans.

Blog de Jordi Martí Font

A les 11 del matí d'aquest diumenge 7 d'abril del 2013, s'ha mort l'Àngels Rodríguez, companya i ànima de mil coses dins dels mons anarcosindicalistes aquests que transitem i on vivim algunes i algunes. El càncer contra que lluitava li ha guanyat la partida. L'Àngels no era cap cara amable ni una dona suau de tracte a primera vista però sí que es mostrava com una magnífica persona, bona fins a l'extenuació quan la tractaves més, però que no aguantava de cap de les maneres els capellans ni els qui es neguen a pensar i només repeteixen tòpics, més quan aquests es disfressaven de llibertaris. I suposo que per això ens enteníem tan bé en moltes coses, tot i que la nostra relació personal va ser escadussera i concreta, sotmesa majoritàriament a projectes seus en què em feia participar i que jo acceptava per complaença mútua. De fet ens vam conèixer una mica més a partir d'una editorial que jo vaig escriure a un "Catalunya" en què jo l'atacava durament perquè havia llençat una revista a la brossa perquè incloïa la paraula "Nadal" a la portada. El debat i la controvèrsia ens va apropar i ens va fer còmplices en moltes discussions més, tot i que per sort mai no vam estar d'acord en gairebé res. Això sí, coincidíem en pràcticament tot.