Economia i Laboral

Una de les reivindicacions que hi ha rere el conflicte i les vagues que es succeeixen a TMB és la readmissió d'Andreu de Cabo. Us reproduïm l'entrevista realitzada per Txema Bofill i publicada a la revista Catalunya de la CGT de Catalunya.

Andreu de Cabo és uruguaià i militant del sindicat de transports de la CGT. Els directius de TMB el van acusar del sabotatge a un autobús simplement per ser delegat sindical. Pràctiques nazis a l’empresa pública. I quan ha deixat de ser delegat sindical l’han fet fora. Venjança de la patronal perquè l’Andreu ha denunciat un directiu per robar material informàtic i als altres d’encobrir-lo, de pràctiques corruptes i de tracte discriminatori a una treballadora assetjada per un maltractador del TMB. Venjança i represàlies contra les lluites dels treballadors de TMB, contra l’Andreu i contra el sindicat, la CGT. L’Andreu els ha denunciat amb proves i ells callen. Estem en un país governat per lladregots, amb mentalitat servil, i els que denuncien els robatoris dels que manen, se’l fa fora amb impunitat total.

El passat 5 de novembre un grup de persones que treballen a l'antigament empresa pública Telefònica, ara privatitzada i amb el nom de Movistar, començaven una vaga de fam. La raó és l'acomiadament d'un treballador. El motiu de l'acomiadament: haver estat de baixa mèdica. La darrera reforma laboral, ara vigent, permet que l'empresa despatxi gent simplement per haver estat de baixa per malaltia si considera que aquesta baixa implica una minva en la rendibilitat de la persona. És evident la injustícia d'aquest canvi en la legislació laboral: a partir d'ara els treballadors i treballadores es veuen obligats a anar a la feina encara que el metge consideri que han d'estar de baixa. I, si la malaltia és tan greu que, malgrat el risc, la persona agafa la baixa, viurà amb la por de que potser no pugui tornar a la feina. A més a més, el fet de que és el patró qui decideix si la baixa afecta econòmicament l'empresa, fa que tot el procés sigui arbitrari i esdevingui una eina per escampar la por entre els treballadors. No és gens sorprenent que la persona acomiadada per Telefònica era, en aquell moment, candidat a les eleccions sindicals.

Comunicat de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca sobre la mort d'Amaya Egaña quan la comissió judicial es disposava a desnonar-la.

Avui s'ha comès un nou crim. Amaya ha mort a Barakaldo quan la comissió judicial es disposava a desnonar-la. Repetim: no és un suïcidi, és un genocidi financer, és un crim que es podria haver evitat si els responsables dels successius governs -PSOE i PP- haguessin adoptat les mesures que la societat civil duem anys reclamant.

Via el Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs i l'anònima col·laboració d'un lector que ens ha avisat de la seva aparició via el nostre formulari de publicació, us enllacem amb el nou informe sobre la despesa militar del 2013 (pdf), realitzat per Pere Ortega sota el títol Veritats i mentides en el pressupost militar espanyol de 2013 en el què l'autor analitza el dèficit de l'Estat provinent de la compra d'armament, prestant especial atenció als Programes Especials d'Armament. Us reproduïm el seu resum executiu.

Resum executiu

L’economia del Ministeri de Defensa es troba en una situació insostenible. El propi Ministeri considera que el deute pels Programes Especials d’Armament (PEAS) arriba a 32.000 milions E. Els crèdits en R+D del Ministeri d’Indústria han continuat acumulant un deute de proporcions insòlites. Avui els crèdits lliurats a les empreses militars ascendeixen a 15.559 milions d’euros. Si aquesta situació continua com es proposa al pressupost de 2013, s’enfonsarà al Ministeri de Defensa en una situació de suspensió de pagaments tècnica i en un endeutament que, més aviat que tard es convertirà en dèficit públic.

La campanya contra els desnonaments de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca ha fet dos anys, amb un balanç de 500 desnonaments aturats. A banda d'això, el gran mèrit que ha tingut aquesta campanya ha estat el de trencar el mur de solitud i vergonya amb que les persones afectades vivien aquesta situació. Col·lectivitzar el que, d'una altra manera, només seria un drama privat, i donar-li la seva dimensió política és una de les grans fites aconseguides. Lamentablement, aquesta campanya haurà de continuar endavant. No hi ha cap voluntat, per part del règim, de resoldre aquest problema: els beneficis de la banca tenen prioritat absoluta davant del patiment de les persones.

#Stopdesnonaments compleix dos anys i s'acosta als 500 desnonaments paralitzats! I que siguin molts més

Plataforma d'Afectats per la Hipoteca

Fa dos anys, el matí del 3 de novembre del 2010, prop de 30 integrants de la PAH ens vam desplaçar fins a la Bisbal del Penedès, als afores de Barcelona, on residien Lluís i el seu fill, amb algunes pancartes, samarretes verdes, roba d'abric i molts nervis. Aquell 3 de novembre era la data que havia fixat el jutjat per a que Lluís, un home que s'havia quedat sense feina i que només rebia 426 euros de prestació per atur, abandonés la casa després de que Catalunya Caixa s'adjudiqués l'habitatge en un procés d'execució hipotecària. A més a més, li seguien reclamant un deute de més de 100.000 euros. Lluís, però, mai es va donar per vençut. Amb un fill de tretze anys a qui adora, no podia donar-se per vençut, com s'acostuma a dir. Així que va decidir de fer el pas. Un pas que tindria una enorme trascendència. En aquell moment no era fàcil. Resistir al desnonament no passava per la ment de les famílies. No existia a l'imaginari de les persones. La majoria abandonaven l'habitatge pel seu propi peu un cop subhastada, porucs de que d'un dia per l'altre vingués la policia a desnonar-los. En Lluís, però, va dir prou. Calia coratge i una fe cega en els companys de la Plataforma, als quals havia anat coneixent a poc a poc, setmana rere setmana, en el fragor de les assemblees de Barcelona. Així engegava la campanya StopDesnonaments, que acaba de fer dos anys tot apropant-se a la simbòlica xifra dels 500 desallotjaments paralitzats. Més d'un desnonament al dia aturat durant el darrer any.

El passat 5 d'octubre el Govern estatal va aprovar una modificació de la Llei de Costes que redueix la protecció de les zones litorals. Us reproduïm el comunicat emès al respecte per Ecologistes en Acció.

Ecologistes en Acció rebutja rotundament la modificació de la Llei de Costes aprovada en el Consell de Ministres d’avui [5 d'octubre]. La llei redueix perillosament la protecció del litoral existent fins ara, afavoreix la privatització i l’especulació urbanística incontrolada en bona part de la costa i estableix infinitat d’excepcions sense justificació. Es tracta d’una llei aprovada sense la necessària participació social, feta a la mesura d’interessos particulars, que oblida el canvi climàtic i el seu efecte sobre la costa.

Mentre el líder de Convergència i Unió, Artur Mas, diu que cal dotar-se d'estructures d'Estat, es dedica en realitat a desmantellar aquestes estructures i vendre-les al millor postor. La privatització de la sanitat i de l'aigua tiren endavant sense que això sembli entrar en cap debat seriós als grans mitjans de comunicació ni a l'agenda electoral dels principals partits. Amb el següent escrit, la plataforma Aigua és Vida vol denunciar, un cop més, el malbaratament d'una de les infraestructures més vitals per a la vida, l'aigua. Una infraestructura pública vital que passa a mans privades tot mercantilitzant, per a benefici particular, un patrimoni comú. També ens fem ressò de l'article "Privatització dels proveïments urbans a l'Amèrica Llatina" de Lluís Basteiro, d'Enginyeria sense Fronteres. L'Amèrica Llatina, durant els anys noranta, va ser víctima de les polítiques de privatització de l'aigua. Fenomen que, en bona mesura, ha revertit allà degut al gran rebuig popular i, també, a que els beneficis no eren els esperats per les multinacionals del ram. Aquestes empreses, ara, sembla que tenen l'ull posat a casa nostra.

Ens parlen d’estat propi i es venen el país

Mentre el debat sobre l’encaix entre Catalunya i Espanya ocupa totes les portades, els fils del poder i dels grans interessos no paren de moure’s darrere les cortines, sense fer soroll. I molt efectivament.

Sense aigua no podem viure més de 3 dies. És un recurs bàsic per a la vida. La seva gestió ha de respondre als interessos comuns, de la població, i no a interessos econòmics. O almenys així ho entenem nosaltres. Però aquest punt de vista no és compartit per tothom. Avui, a Catalunya, estem veient dos grans processos – gegantins, podríem dir- de privatització de la gestió de l’aigua, processos a més a més que es fan a les fosques, són antidemocràtics i no són la solució per a RES del que ens diuen.

Durant les primeres setmanes d'octubre es van disparar els índexos de contaminació a Barcelona. Us reproduïm el comunicat de la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) al respecte.

Durant els darrers dies la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana han tornat a ser notícia per la seva pobra qualitat de l’aire, que continua incomplint els límits legals de la UE i està molt per sobre dels que recomana la Organització Mundial de la Salut (OMS), encara més restrictius.

La setmana passada es publicava l’informe anual d’Ecologistes en Acció sobre la qualitat de l’aire a Espanya, elaborat a partir de les dades oficials que publica cada administració autonòmica, i que indica que el 22% de la població espanyola respira aire contaminat per sobre dels límits legals de la UE. Si es tenen en compte els valors recomanats per l’OMS, la població que respira aire contaminat s’incrementa fins als 44,3 milions de persones, és a dir, un 94% de la població.

Article d'Abel Caldera publicat a L'Accent.

Fa uns anys, corria una petita historieta per a remarcar el poder de La Caixa en la nostra quotidianitat que, actualitzant-la a 2012, diria així: “Imaginem-nos un dia en la vida d'un ciutadà mitjà, típic i tòpic, que resideix a Barcelona o en alguna gran ciutat dels voltants. Viu en un pis o casa que va comprar a una gran immobiliària, posem pel cas que era Colonial o Metrovacesa. Es desperta al matí i es dutxa. L'aigua li subministra AGBAR i l'escalfa amb Gas Natural, amb qui potser també té l'electricitat contractada. Va al pàrquing de la cadena Saba, on hi té llogada una plaça a buscar el cotxe. Agafa el cotxe i para a una gasolinera Repsol a fer benzina. Per treballar s'ha de desplaçar alguns dies a Girona, altres a Vilafranca i baixar un cop al mes a València. Tot a través d'autopistes de peatge d'Abertis. Tant el telèfon de casa, com el de l'empresa, tant el mòbil particular com el de l'empresa, tant l'adsl de casa com el de l'empresa estan contractats amb Telefònica. I si els tingués amb una altra companyia, aquesta pagaria a Telefònica per l'ús de la xarxa. Ja sigui perquè es malfia de la seguretat social, o perquè a l'empresa li ho paguen, té una assegurança mèdica contractada amb Adeslas”.

Tots aquests serveis, absolutament tots, són copropietat, en major o menor mesura, de La Caixa. A més, aquesta persona probablement tingui un compte corrent a la Caixa, uns estalvis a la Caixa, la hipoteca a la Caixa, les assegurances de la llar, del cotxe i de vida a la Caixa... i un pla de pensions a la Caixa.

“La cadena de muntatge comença a la cuina, al lavabo, als nostres cossos”

Us reproduïm aquesta entrevista a Silvia Federici, veterana activista i estudiosa feminista, realitzada per Manel Ros i publicada al setmanari La Directa.

MANEL ROS | 06/08/2012

[PERFIL | Silvia Federici és professora a la Hofstra University de Nova York i una activista feminista veterana, des dels anys 60. La seva obra tracta la filosofia, la teoria feminista, la història de les dones o, més recentment, l’impacte de les polítiques de l’FMI i el Banc Mundial a l’Àfrica, un tema que va poder estudiar de prop després d’una estada llarga a Nigèria. Però, sobretot, Federici és coneguda pel seu estudi detallat sobre els processos d’expropiació adreçats als cossos i els sabers, la caça de bruixes i la reproducció de les dones. Tot això, ho explica a ‘Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria’ (Traficantes de Sueños 2010), un llibre que ja ha publicat una segona edició i que ha tingut més de 5.600 descàrregues a la xarxa. Hi ha qui diu que és la part no escrita d’‘El Capital’ de Marx; ella ho nega dient que, si fos així, només hi estaria afegint coses i, en canvi, es tracta més aviat de repensar-ho de forma conjunta.]