Economia i Laboral

El passat 19 de març el govern central va aprovar el Projecte de Llei d'Economia Sostenible, del qual està sent considerablement polèmica la part referent al tancament de webs. Però aquest projecte de llei inclou d'altres aspectes  tant negatius o més que aquests apartats polèmics,  però no tant coneguts.

Així, es parla de fer una llei de foment de les energies renovables, mentre que durant els últims anys   l'estat espanyol ha seguit una política de limitacions i de restriccions de les mateixes, particularment pel què fa al sector fotovoltàic. O que en el citat projecte es parli de "transformar el sector del transport per incrementar la seva eficiència econòmica i mediambiental" al mateix temps que es dedicaran uns 19.300 milions d'euros a incrementar les infrastructures del transport per carretera o l'alta velocitat ferroviària. És a dir, asfaltar més territori i no apostar pel transport de mercaderies en tren.

Us reproduïm el comunicat d'Ecologistes en Acció: "Les polítiques no esdevenen sostenibles per anomenar-les així".

La reforma laboral, que és com se li diu actualment a l'estat espanyol a la rebaixa continua i sostinguda de drets laborals, té dues vies d'implantació. Per una banda la pública i mediàtica, amb negociacions entre sindicats i patronal (els anomenats agents socials), amb el govern espanyol. Per una altra les rebaixes  (reformes) silencioses però no per això menys importants que l'executiu central ja fa mesos que està implantant, poc a poc, sense fer gaire soroll ni embolicant amb negociacions, sobretot un cop vista la polèmica produïda amb l'anunci de la rebaixa (reforma) de les pensions. Us reproduïm l'article "La reforma laboral arriba d'amagat", d'Àlex Tisminetzky, publicat a L'Accent nº 173 [pdf].

L'actual període de crisi econòmica està colpejant fort arreu, i particularment en el cas europeu, als països de la perifèria de la UE, com Romania, Grècia ...o Espanya. A Grècia ja s'estan plantejant draconians plans de rescat impulsats per les administracions europees, mentre que en el cas romanès la retallada descomunal de les despeses socials ve plantejat per part de tot un clàssic per aquesta mena d'afers: el Fons Monetari Internacional, responsable des de fa decennis d'impulsar el pervers mecanisme del deute extern i d'empobrir milers de milions de persones via els seus malauradament massa coneguts plans d'ajustament estructural. El cas espanyol (inclòs el català) és més curiós: aquí són les administracions i els diversos governs els que ja estan practicant aquestes retallades sense que cap institució internacional els hi exigeixi des de fóra.

Us reproduïm l'article El FMI disposa, Romania abdica, de Jerôme Duval, publicat al periòdic Diagonal nº 121 .

Fa pocs dies, un jutge de Barcelona sentenciava que el sistema P2P que permet compartir arxius a la xarxa és legal. No és la primera vegada que els tribunals fallen en aquest sentit. Malgrat això, fa temps que el Ministeri de Cultura, al servei de la gran indústria de l'entreteniment audiovisual, fa campanyes contra les "descàrregues il.legals", obviant l'important detall de que aquestes descàrregues són perfectament legals.

Després de comprovar com, de manera sistemàtica, els jutges es neguen a tancar webs que donen informació sobre descàrregues, el govern de Zapatero, a instàncies dels lobbies de pressió de la indústria musical i cinematogràfica, ha decidit tancar directament aquests llocs sense haver de passar pels tribunals. I ho fa a través d'un instrument legal que, si en fem cas del nom, no tindria res a veure amb el tema. Es tracta de la Llei d'Economia Sostenible, que ahir va ser aprovada pel govern. Aquesta llei, que per la seva denominació sembla que tingui ressonàncies ecològiques i d'energies renovables, inclou un apartat que permet el tancament administratiu de webs si li sembla oportú a una comissió nomenada pel ministeri de cultura.

Hem de ressenyar que el tema va més enllà de criminalitzar el fet de compartir arxius sense ànim de lucre, perquè, encara que normalment no hi pensem, una web és un mitjà de publicació, i com a tal està exercint dos drets fonamentals protegits a la constitució: la llibertat d'informació i la llibertat d'expressió. Drets fonamentals que, en teoria, només un jutge pot anul.lar després d'un procés amb totes les garanties, i mai una comissió governativa formada al dictat de grans empreses.

I encara que segurament és fruit de l'atzar, aquesta coincidència temporal il.lustra perfectament el que està passant: un jutge decreta, per enèsima vegada, que una web que informa d'enllaços de descàrregues és legal i no s'ha de tancar, i pocs dies després el govern aprova un decret que li permet evitar la via judicial i tancar aquesta mateixa web per decisió administativa, en nom de l'economia sostenible. Per mostrar aquesta il.lustrativa coincidència temporal, hem escollit la nota de felicitació publicada per Sánchez Almeida, l'advocat que portava el cas de la web esmentada, i la reacció d'Enrique Dans, una de les persones que més s'han destacat en la crítica de la Llei d'Economia Sostenible.

El proper dimecres 17 de març, els sindicats de l'Ensenyament de les quatre províncies han decidit convocar vaga per continuar oposant-se a la política del conseller Maragall i de la seva Llei. Resumidament, la mobilització s'afegeix a les que l'any passat exigien que no s'aprovés la LEC (la Llei d'Educació de Catalunya) i s'obrís un procés negociador entre totes les parts implicades. Ara, un cop aprovada la Llei, la vaga es fa directament per aturar el procés de privatització de recursos a l'ensenyament al Principat i alhora intentar que l'educació no continuï sent una merda en un pal a les mans d'aquesta colla d'exalumnes d'escoles privades i patrons de fundacions dedicades al lleure i a l'ensenyament. La banda del Maragall s'estan carregant les poques possibilitats que les classes populars teníem de sortir de la pobresa a través de l'educació. I mentre això passa, sembla com si el país visqués anestesiat, esmaperdut i obnubilat davant el desastre que suposa fer impossible l'accés al saber de les classes més desafavorides. Els lladres amb corbata es freguen les mans perquè tenen al davant un altre negoci, l'educació, i mentre, l'oposició de “dretes” que mai s'havia atrevit a fer el que han fet els d'”esquerres” aplaudeix picant de mans fins a fer-se mal.

Article d'Adrià Alemany, membre de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de Barcelona, sobre la situació actual del mercat immobiliari i les temptatives del govern per revifar-lo. A l'article, aparegut al periòdic Diagonal, s'explica com en aquests temps de crisi, les preocupacions del govern no van dirigides a protegir el dret a l'habitatge de la gent que és expulsada de casa seva per no poder pagar, sinó a salvar el negoci de bancs i immobiliàries.

El va intent de salvar el titànic immobiliari

El creixement econòmic dels últims anys ha estat estretament lligat a la construcció i a la concessió indiscriminada de crèdit. Les polítiques orientades a promoure el règim de propietat com a única manera estable de tenència, juntament amb l'absència de lloguer assequible, van empènyer una part important de la població a sobreendeutar-se per tal de poder accedir a un habitatge. Avui, l'esclat de la bombolla immobiliària ha fet palès el fràgil fonament sobre el qual s'assentava el “miracle espanyol”.

Amb la depreciació dels immobles, part de la població ha vist com el seu patrimoni es reduia substancialment. Per als que van comprar en ple boom immobiliari, el valor actual dels seus béns està molt per sota fins i tot del valor dels deutes contrets per adquirir aquests béns, aquest fet perjudica en un grau més gran les classes mitjanes i populars, eixamplant la bretxa de la desigualtat entre uns pocs que posseeixen molt i uns molts desposseïts.

Aquesta situació esdevé dramàtica per als qui  s'han quedat a l'atur i no poden fer front al pagament de la hipoteca. Quan això passa, el banc interposa una demanda i s'inicia el procés de execució hipotecària que acaba amb la subhasta de l'immoble. Donada la devaluació dels preus, les subhastes resten desertes. Llavors, d'acord amb la legislació actual, les entitats bancàries s'adjudiquen l'habitatge pel 50% del valor de taxació i continuen reclamant el pagament del deute restant, més interessos i costes judicials, a la persona en situació d'insolvència mitjançant l'embargament de nòmines i l'alienació dels béns dels avalistes. No és una situació anecdòtica: segons el Consell General del poder judicial, entre el 2008 i el 2010  s'hauran iniciat més de 350.000 execucions hipotecàries. És a dir, més de 350.000 unitats familiars perdran casa seva i a més arrossegaran un deute de cent, dos-cents i fins i tot 300.000 euros.

Des de fa uns dies podem veure un anunci per televisió on un seguit de personatges, alguns d'ells famosos per diversos motius, intenten transmetre un missatge de confiança i optimisme per tal de combatre el pesimisme i superar la crisi econòmica. A la web d'aquesta campanaya, estosololoarreglamosentretodos.org, ens diuen que són gent com nosaltres i publiquen una llista de persones que hi donen suport que pretèn ser un ventall prou representatiu de la societat. Hi trobem, per exemple, gent que es presenta com a taxista, carnisser, perruquer, desenvolupador web, juntament amb professions més fashions i que se'ns fa una mica difícil d'identificar, com creatiu o emprenedor.

Entre els promotors d'aquesta campanya, que s'apleguen en una fundació anomenada Confiança, hi ha les principals empreses del país: BBVA, Cepsa, Endesa, El Corte Inglés, Indra, La Caixa, Mercadona, Repsol, Banc de Santander, Telefónica, etc; ben lluny, per tant, de la imatge que s'intenta transmetre d'un grup heterogeni de ciutadans compromesos i, evidentment, l'afirmació de que es tracta de gent com nosaltres resulta una mica xocant.

La campanya gira bàsicament al voltant de dues idees. Un d'elles és la figura de l'emprenedor, de la persona que té una idea brillant i la porta a la pràctica en forma de negoci reeixit. L'altra idea, complementària de la primera, consisteix en transmetre la noció de que les dificultats econòmiques d'una persona són, en bona mesura, culpa seva, perquè no és prou espabilat, prou eixerit, en definitiva, no és prou emprenedor. Es tracta de la ja coneguda estratègia de despolititzar el malestar social en base a psicologitzar-lo i individualitzar-lo: la situació d'una persona no es deu al context social i econòmic sinó, principalment, a la seva manera d'enfrontar-se amb la vida, raó per la qual s'espera que aquesta persona, per resoldre els seus problemes, no s'organitzi col.lectivament sinó que es dediqui a llegir llibres d'autoajuda i a culpabilitzar-se. En consonància amb això, fa uns dies la consellera de treball del govern català, Mar Serna, deia que cal ensenyar els aturats a cercar feina... com si el fet de no trobar-ne fos culpa del treballador, que no sap.

La indignació general davant d'aquesta campanya ha estat immediata. Que les grans empreses pretenguin fomentar la confiança en el sistema econòmic apel.lant a les seves víctimes s'ha vist com un insult i un sarcasme. Es demana optimisme i fe en el sistema a una població a la qual es vol obligar a retardar l'edat de jubilació i canviant el sistema de càlcul perquè cobrin menys, tot amb l'excusa de que el sistema econòmic no pot garantir la continuïtat del sistema de pensions. Demanen fe, confiança i optimisme els mateixos empresaris que, a través del seu portaveu Díaz Ferrán, proposen un contracte laboral amb acomiadament gratuït i sense cotitzar a la seguretat social (després d'això ja només queda que proposin treballar de franc). Quan l'agenda política dels governs europeus contempla la idea de que cal conscienciar la població perquè accepti una davallada generalitzada del nivell de vida com a única manera de que els guanys empresarials continuïn creixent, se'ns demana optimisme, confiança i fe en aquest sistema.

Entre les diverses mostres de rebuig que han aparegut contra aquesta campanya, podem destacar estosololoarreglamosentretodxs.org i el següent article, que reproduim, del col.lectiu Consume hasta morir.

 La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca ha endegat una campanya en reivindicació d'un canvi legislatiu que reguli la dació en pagament. Aquest és un dels aspectes més injustos i poc coneguts del sistema hipotecari. Quan una persona no pot continuar pagant la seva hipoteca al banc, el pis és venut en subhasta i el banc es queda amb els diners. Però si l'habitatge no pot ser venut a la subhasta, cosa que succeeix molt sovint, el banc es queda amb el pis però, en contra del que tothom pensaria, això no cancel.la el deute: la persona que s'ha quedat al carrer, sense habitatge, encara deu al banc una bona part de la hipoteca, a més d'haver de pagar les costes judicials i altres interessos.

En altres països, però, està vigent l'anomenada dació en pagament: en cas de no poder fer front a la hipoteca, el banc es pot quedar l'habitatge i el deute queda totalment cancel.lat. Aquest és l'objectiu que s'ha proposat aquesta campanya: evitar la situació de gent que es troba al carrer perquè ha perdut el seu pis i que encara ha de continuar pagant al banc. Vet aquí el manifest de la campanya i l'enllaç per poder donar-hi suport.

Anar a comprar al supermercat s’ha convertit en una pràctica quotidiana. De fet, un 80% de les nostres compres es porten a terme en grans cadenes de distribució com ara Carrefour, Alcampo, Eroski, El Corte Inglés i Mercadona, etc. Malgrat que mengem i consumim diàriament, i molt sovint ho fem mitjançant la compra en supermercats, poques vegades ens aturem a pensar en les conseqüències que aquest model té per tots aquells que participen en la cadena de comercialització: pagesos, treballadors, consumidors, comerç local. Ara pot ser un bon moment per plantejar-nos aquestes qüestions.

Un conegut banquer espanyol tenia una màxima que de vegades hauríem de seguir fins i tot nosaltres: "Lo que no son cuentas, son cuentos". Mentre ens fartem de sentir a parlar als governs anomenats "progressistes"  de les seves solucions "sostenibles", el cas és que els números que ens arriben no indiquen gaire aquest pressumpte component d'esquerres. I sí, és probablement molt cert que l'alternativa aguirrista-rajoysta que s'apunta a l'horitzó  serà molt pitjor encara.

Però els fets són com són, i la classe treballadora  i particularment les seves franjes més precaritzades han perdut i encara en perdran de poder adquisitiu i drets socials adquirits al llarg de molts anys de lluites amb les mesures aprovades per un govern precisament d'un partit socialista, en coalició en moltes altres administracions amb d'altres partits que també es reclamen a sí mateixos com d'esquerres, fins i tot de debó.

Per tal de veure aquests números us reproduïm aquests dos articles: "Mesures antisocials en el pitjor any de la crisi" de Pablo Elorduy i "Deteriormanent dels salaris i distribució de la renda", de Nacho Álvarez. Tots dos articles han estat publicats al periòdic Diagonal nº 119.