Jordi Bonet i Martí

L'inici del període estiuenc ha vingut marcat per dos esdeveniments de forta càrrega simbòlica que cap analista polític de la societat catalana hauria de menystenir: d'una banda, la multitudinària manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional i de l'altra, la massiva celebració pel triomf de la selecció espanyola a la Copa del Món de futbol. Malgrat que es tracti de dos fenòmens no homologables (una manifestació política i una celebració esportiva), ambdós són indicatius que les lectures del què està passant a Catalunya en aquests darrers anys no admeten ja interpretacions en blanc i negre, sinó que són un bon exemple que la societat que habitem és molt més rica i complexa que les teories amb què sovint intentem encotillar-la.

El tancament de l'any polític pot qualificar-se d'insòlit, en tant que s'ha vist condicionat per dos elements disruptius que han agitat les tranquil·les aigües de l'oasi català: d'un banda, un no-esdeveniment: la incapacitat del Tribunal Constitucional espanyol per emetre una sentència sobre el recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut de Catalunya abans d'acabar l'any; i de l'altra, un esdeveniment que s'ubica fora dels límits de la política convencional: la celebració de consultes sobiranistes a 161 municipis catalans organitzades per la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència i la plataforma Osona Decideix el passat 13 de desembre.

En aquest post vull centrar-me en aquest darrer esdeveniment, i es que malgrat s'hagi parlat a bastament en els mitjans de comunicació sobre la seva legalitat, la legitimitat de l'índex de participació assolit, la relació que aquest podia tenir amb el recurs d'inconstitucionalitat del PP i les picabaralles partidistes dins i fora dels grups promotors, considero que aquestes anàlisis restringides als marcs convencionals per on transcorre el debat polític són incapaces d'extraure la potencialitat d'aquest mecanisme des d'una posició política de moviment. En aquest sentit no m'importa tant el què es debatia (substantiu), sinó el com es va fer (operatiu), a fi de comprendre quines lliçons poden servir-nos per enfortir els processos col·lectius de canvi social.

Ens arriba, via el nostre formulari de publicació aquest article de Jordi Bonet, primera part d'una anàlisi centrada en Ciutadans-Partit de la Ciutadania, en paraules de l'autor, partit que seria símptoma d'una tendència d'una nova forma d'entendre la política de partits: el neopopulisme.